Dret Internacional Pùblic I de la Universitat de Girona

Introducció al Dret Internacional Públic

Origen, evolució i característiques de la Societat Internacional contemporània

Universitat de Girona Facultat de Dret Dret Internacional Public I Tema 1. INTRODUCCIÓ 1. Origen, evolució y característicaes de la Societat Internacional contemporània. 2. Estructures de la Societat Internacional contemporània. 3. Concepte, características i funcions del Dret Internacional Públic.

Terminologia prèvia

A. Comunitat, Societat i Sistema

• Comunitat (idea de nació): fa referencia a sentir-se vinculat per compartir una sèrie de valors comuns (sentiments).
• Societat (idea d'Estat): quan els sentiments es tradueixen en una institucionalització (organització).

A l'àmbit internacional, ambdós termes es fan servir indistintament. Malgrat tot, hi ha pocs valors comuns i, en canvi, si que hi ha certa organització. Per tant, potser a efectes practics, seria més correcte parlar de Societat Internacional.

• Sistema: fa referencia a la Societat Internacional en sentit dinàmic, v.g. a mesura que les dues grans superpotències de la guerra freda han anat perdent poder relatiu ha anat surgint més inestabilitat dins del Sistema Internacional1.

Dins del Sistema Internacional podem diferenciar 4 subsistemes: el polític, l'econòmic, el jurídic i el cultural-ideològic. En relació al subsistema polític, la II G.M. va consagrar la divisió del món en dos blocs: USA i URSS. Actualment aquesta divisió ha perdut rellevància i l'ha adquirit la divisió entre Nord i Sud (subsistema econòmic). És a dir, la importância de cada subsistema en relació als altres varia amb el temps i les diferents zones del planeta. Així, tenim que al món occidental preval el subsistema econòmic.

B. Sobirania, Independencia i Interdependência

1 Es semblant a la diferencia entre ordenament jurídic (concepte estàtic), és dir conjunt de normes existents, i sistema jurídic (concepte dinàmic) que fa referencia a l'evolució que pateix l'ordenament jurídic en el transcurs del temps.Sobirania: conjunt de poders o atributs de l'Estat. Independencia: fa referencia a la facultat d'exercir els poders sense intervenció per part de tercers. Interdependência: proporciona una explicació global de la necessitat de relacions entre els Estats. De fet es pot presentar la interdependencia com el fonament de la sociabilitat entre Estats. Això, té dues conseqüències:

1. que la sociabilitat es inherent a un món constituït per una sèrie d'Estats,
2. que el grau de sociabilitat pot variar molt en funció de l'Estat i del moment historic, v.g. Iran del Sha i dels Aiatol·las.

La sociabilitat dels Estats no condueix a la constitució d'una autentica comunitat universal d'essers humans (que justament significaria la negació dels mateixos Estats), si no que comporta una realitat ven diferent: la Societat Internacional. Per tant, la historia de la Societat Internacional, lluny d'identificar-se amb la historia universal dels essers humans i dels pobles, discorre paral·lela a la consolidació i desenvolupament de l'Estat modern. Més interdependência (dependència) implica més sociabilitat i menys sobirania.

C. Ius gentium, Dret Internacional/Dret Interestatal, DIP i DIPr

• Ius gentium (Dret de gents): es la denominació tradicional del que avui coneixem com a Dret Internacional.
• Dret Internacional (de fet, potser seria més correcte parlar de Dret Interestatal): procedeix de l'expressió anglesa International Law que va utilitzar per primer cop Bentham el 1780.

L'origen de l'adjectiu "públic" es troba en la distinció que Huber va fer entre el Ius gentium publicum i Ius gentium privatum (disciplina que s'ocupa del tràfic privat extern). El terme Dret Internacional Public (DIP) va començar a ser utilitzat per Foelix el 1843. De fet l'expressió DIP esta consolidat a les obres científiques, però a la pràctica internacional predomina l'ús del terme "Dret Internacional". Critiques a aqueta fórmula: 2- indica malament l'objecte de la disciplina ja que sembla que només faci referencia a les relacions entre "nacions" quan els subjectes primaris de la Societat Internacional son els Estats, i - més a més, actualment els Estats no son els únics subjectes del DI. Propostes alternatives: Dret de les Relacions Internacionals (Pinto), Dret dels Subjectes Internacionals, o Dret de Gents (Garzón).

D. Relacions Internacionals, Actors Internacionals i Subjectes de Dret Internacional

• Relacions Internacionals: fa referencia a tot aquell conjunt de relacions humanes que es caracteritzen per la seva qualitat d'internacionals. Relacions Internacionals també es fa servir per referir a la disciplina que te com a objecte d'estudi la Societat internacional.
• Actors Internacionals: són tots els agents que actuen a la Societat Internacional.
• Subjectes de Dret Internacional: són aquells actors internacionals que són reconeguts com a subjectes del ordenament internacional.

Origen i evolució de la Societat Internacional contemporània

1.1 Origen, evolució y característicaes de la Societat Internacional contemporània. En principi l'any 3010 a.C. a Mesopotamia es te notícia de la conclusió del tractat internacional més antic, redactat en llengua sumèria i celebrat entre Eannatum, sobirà de la ciutat de Lagash, i la ciutat de Umma. Malgrat tot, el tractat que ens ha arribat en la seva forma original es va concloure a meitat del segle III d.C. entre el rei Ebla i el sobirà d'Assíria. Entre els segles XV i XI a.C. es funden 5 grans imperis o regnes en base a la conquesta o sobre la institució del protectorat: Babilonia, Egipte, el Regne Hitita a l'Àsia Menor, Mitanni al nord-oest de Mesopotamia, i Assíria. Aquests 5 grans regnes es reconeixien com a iguals i les seves relacions es fonamentaven en les nocions d'equilibri i de reciprocitat. Els nombrosos tractats pactats entre ells estaven sotmesos a les divinitats supremes de les parts (de fet, la invocació a la divinitat en els tractats internacionals es va convertir en una pràctica comú fins a l'inici del segle XIX d.C.). El jurament és el que converteix l'acord en definitiu i obligatori. En els tractats entre iguals, les dues parts feien el jurament2 i en els tractats celebrats entre parts desiguals només prestava jurament la part amb estatus inferior.

2 Per exemple, el Tractat de Pau conclòs entorn a l'any 1279 a.C entre el faraó Ramsès II i el sobirà hitita Hattusil II. 3A Grecia a partir del segle IX a.C., fruit de les relacions entre les Polis (Estats-ciutat sobiranes), es desenvolupa un cert Dret Internacional. Així, es van concloure tractats, que posats sota l'advocació dels respectius Deus, van servir per suavitzar la brutalitat dels conflictes entre ciutats. A més a més, les relacions diplomàtiques eren freqüents entre les ciutats i les categories dels emissaris (ambaixadors, parlamentaris, etc.) estaven clarament establertes, tot i que no existien les ambaixades permanents. Al segle II a.C. s'inicia el procés que conduirà de l'Estat-ciutat romà cap a l'Imperi Romà. Els tractats conclosos eren sobretot instruments d'expansió que preparaven i, en el seu cas, consagraven la submissió a Roma. Fenicis, grecs i romans van comerciar per la Mediterrania fins el segle VIII. L'ordre econòmic del Imperi Romà va sobreviure a les invasions germaniques, però no a l'Islam. Així, el segle IX es caracteritzarà per una gran decadência comercial. Desapareixen les ciutats enteses com a centres consagrats al comerç i la indústria, i sorgeixen els "burgos" (que responien a l'idea d'una societat agrícola), establiments militars i centres administratius, on no hi ha ni comerç ni indústria. Els comerciants s'instal·laven a l'exterior ("portus") dels "burgos". Al segle X es produeix un augment de la població que comportarà incrementar les terres cultivades. Posteriorment al segle XI això suposarà el renaixement del comerç i de ciutats com Venècia, Gènova, Marsella, Barcelona, etc. L'organització comercial de l'Edat Mitjana feia imprescindible l'establiment de punts fixos pels viatjants (punts ben comunicats i segurs per guardar els diners i els béns). Així sorgeixen els "carabassars" que son llocs emmurallats on es practica l'intercanvi. L'aparició de l'intercanvi durà al naixement del diner, els bancs, els transports, etc .; es a dir, anirà apareixent tot lo necessari per facilitar l'intercanvi entre les ciutats3. Aquestes funcions es faran cada cop més complexes i la necessitat de coordinar-les dura al naixement dels sistemes polítics que a la vegada crearan un altra sèrie de funcions: estratégica (dirigida a evitar la guerra), recaptatòria (per pagar l'exèrcit), burocràtica, religiosa (crear una religió de l'Estat), ensenyança (transmetre la idiosincrasia de l'Estat) i dret (establir pautes de comportament). Des del segle XI es produeixen fortes migracions cap a les ciutats i es desenvolupa la industria artesanal. A partir del segle XII la prosperitat permet augmentar la seguretat de les ciutats envoltant-les de murs de pedra. Així la ciutat es convertirà en un "burgo" i la seva població s'anomenarà "burgesos".

3 Vid. PIRENNE, H. Las ciudades de la Edad Media, Alianza, 2001. 4Poc a poc el Imperi Roma va evolucionar cap a el Sacre Imperi (Sacrum Imperium, Imperium Christianum) on el titular tenia com a missió principal la de defensar l'Església. El Papa estenia el seu poder espiritual a tots els batejats, independentment de la seva submissió a una o altra jurisdicció temporal. De fet la cristiandat medieval va ser una diarquia. És a dir, era un cos social jerarquitzat, però no unitari, sota la direcció més o menys efectiva del Papa i de l'Emperador. En el context d'aquesta Respublica Christiana (conjunt de l'Europa cristiana) es va desenvolupar, del segle XII al XIV, un Ius gentium de fonaments religiosos. Entre les características diferencials d'aquest Ius gentium cristià medieval cal destacar que:

1. tracta d'atenuar les lluites entre els nous poders feudals donant lloc a institucions sorgides al Sud de França com la Treva de Déu que prohibia la utilització d'armes durant certs períodes sagrats com la quaresma; o la Pau de Déu que tenia per finalitat posar a resguard de les hostilitats als no bel-ligerants (clergues, camperols, comerciants i peregrins) així com determinats béns (esglésies, molins, ramats, etc.).
2. es recorre de forma frequent a l'arbitratge, on el Papa feia d'instancia arbitral permanent. A més a més, del paper d'àrbitre, el Papa tenia altres atribucions com el reconeixement de nous princeps, el registre de tractats, etc.
3. es tenen relacions exteriors cordials amb Bizanci (330-1453, caiguda davant els turcs otomans) i contactes principalment bèl·lics amb el mon musulmà, v.g. creuades. Però les relacions entre la Cristiandat i l'Islam durant l'Edat Mitjana també es van estendre al comerç (tractats entre republiques italianes (Venècia, Gènova, etc.) i els Regnes de Sicília i d'Aragó amb potències del Nord d'Àfrica). Aquestes relacions van afavorir el desenvolupament del dret mercantil internacional que es va concretar en una sèrie de recopilacions municipals com el Llibre del Consolat de Mar, redactat a Barcelona en el segle XIII, que constitueix una important contribució dels catalans a la formació d'un dret marítim europeu.
4. Venècia va establir representants permanents (ambaixadors venecians) obligats a enviar regularment informacions sobre les seves activitats.

Paral·lelament, en els segles IV-XV, també a Bizanci es va desenvolupar un Ius gentium caracteritzat per donar importância a:

1. la diplomàcia, on sense establir representacions permanents, Bizanci va dotar a les ambaixades d'un protocol molt estricte, descrit en el conegut Llibre de Ceremonies. 5