Apunts d'Història d'Espanya: Guerra d'Independència i Segona República

Causes i etapes de la Guerra del Francès

1. Descriu les causes, les etapes cronologiques i territorials de la Guerra del Francès. La Guerra del Frances (1808-1814) fou un conflicte que enfrontà les tropes napoleoniques contra la resistencia espanyola i britànica. Tingué lloc dins el context de les guerres napoleòniques i fou també una guerra d'independência nacional, ja que suposà la reacció contra l'ocupació francesa i la imposició d'un rei aliè, Josep Bonaparte. Entre les causes immediates hi ha l'aliança hispano-francesa per envair Portugal i l'entrada de tropes franceses a Espanya el 1807 amb el pretext de fer aquesta operació conjunta. Tanmateix, les tropes franceses es quedaren i ocuparen diverses ciutats, cosa que despertà la desconfiança popular. El 1808, després del Motí d'Aranjuez i l'abdicació de Carles IV i Ferran VII, Napoleó imposà el seu germà com a rei d'Espanya, fet que desencadenà una rebel·lió general.

Etapes de la Guerra del Francès

La guerra es pot dividir en tres grans etapes. La primera (maig-novembre de 1808) comença amb l'aixecament popular del 2 de maig a Madrid, seguit de revoltes arreu del territori. Les juntes provincials assumeixen el poder i es coordinen a través d'una Junta Suprema Central. En aquesta fase destaca la victoria espanyola a la batalla de Bailén, que força la retirada temporal de Josep I. La segona etapa (1809-1811) està marcada pel domini militar frances, que ocupa bona part del territori i dissol la Junta Central. Tot i això, es manté la resistencia mitjançant la guerra de guerrilles i l'ajuda militar britànica encapçalada per Wellington. La tercera etapa (1812-1814) suposa el declivi francès per l'esgotament i el creixement de l'ofensiva aliada. Amb la derrota de Napoleó a Europa, les tropes franceses es retiren i Ferran VII és restaurat al tron.

Impacte territorial de la Guerra del Francès

Territorialment, la guerra afecta tot el territori peninsular, però amb desigual intensitat. Les zones més resistents foren Catalunya, Aragó, Galícia i Andalusia, mentre que Madrid i altres ciutats centrals patiren múltiples ocupacions. Els ports del sud i oest, com Cadis, resistiren gràcies al suport britanic. Catalunya fou especialment castigada i quedà annexionada a l'Imperi frances durant un temps. La Guerra del Frances no fou nomes un conflicte militar, sino també un trencament polític i social que canvià profundament l'estructura de l'Estat espanyol. En paral·lel a la guerra es produí un procés constituent a Cadis que culminà en la redacció de la primera constitució liberal espanyola.

Conseqüències polítiques de la Guerra del Francès

2. Exposa les consequències polítiques de la Guerra del Francès des del moviment de les juntes fins a la proclamació de la constitució de la constitució de Cadis. La Guerra del Frances suposà una profunda transformació política a Espanya. Quan les tropes napoleoniques van ocupar el país i es va imposar Josep Bonaparte al tron, la resposta immediata fou la formació de les juntes locals i provincials que s'oposaren a l'ocupació. Aquestes juntes eren organs de govern sorgits del poble, sense reconeixement previ, que es van estendre rapidament i coordinaren la resistencia. La més important fou la Junta Suprema Central, que va assumir la direcció política i militar del país durant la guerra. Aquesta organització representà un primer intent d'autoorganització política en absència de la monarquia legítima.

Procés constituent i Constitució de Cadis

Aquest període fou també el començament d'un canvi ideologic profund, ja que la necessitat d'enfrontar-se a un enemic comú va impulsar el desenvolupament d'un sentiment nacional i d'un moviment liberal. La Junta Central i després les Corts de Cadis (1810-1814) van començar a esbossar una nova concepció de l'Estat basada en la sobirania nacional, el poder limitat de la monarquia i el reconeixement de drets individuals i col·lectius. Així, la guerra es convertí en un proces polític constituent. La Constitució de Cadis de 1812, coneguda com "La Pepa", va ser la culminació d'aquest procés. Fou la primera constitució liberal espanyola i un document avançat per a l'època. Establí la sobirania nacional, la divisió de poders, la llibertat de premsa i la igualtat davant la llei, tot rebutjant els privilegis de la noblesa i l'Església. Malgrat que la guerra continuava, aquesta constitució representava una aposta clara per la modernització política i la instauració d'un règim constitucional. Així doncs, la Guerra del Frances no només va suposar la resistencia a una invasió estrangera, sinó que va impulsar la crisi de l'Antic Règim i la posada en marxa d'una nova estructura política a Espanya basada en principis liberals i nacionals. Tot i que la restauració de Ferran VII suposà un retroces inicial, els fonaments posats durant aquest període tindrien una gran influència en la historia política posterior del país.

Regnat de Ferran VII i independències hispanoamericanes

3. Distingeix les etapes del regnat de Fernando VII, les independencies hispanoamericanes amb els seus diferents bàndols, i els situa cronologicamenti geograficament. El regnat de Ferran VII (1814-1833) es divideix en tres grans etapes que reflecteixen la lluita entre absolutisme i liberalisme. Quan el rei fou restaurat el 1814, després del final de la Guerra del Frances, va abolir la Constitució de Cadis i restaurà l'absolutisme, fet que marca el primer periode (1814-1820), conegut com la Restauració absolutista. Aquest període es caracteritza per la repressió del liberalisme i la reinstauració dels privilegis de l'Antic Regim, amb una política autoritària i repressiva.

Etapes del regnat de Ferran VII

El segon període (1820-1823) s'inicià amb el pronunciament liberal de Rafael del Riego, que obligà Ferran VII a restaurar la Constitució de 1812. Aquest és el Trienni Liberal, durant el qual es posaren en practica reformes com la desamortització, la reorganització administrativa i la llibertat d'impremta. No obstant això, les tensions entre liberals radicals i moderats, així com les resistències de l'Església i dels absolutistes, debilitaven el nou règim. Finalment, l'any 1823, amb l'ajuda de la Santa Aliança i els Cent Mil Fills de Sant Lluís, Ferran VII restitui l'absolutisme en el que s'anomena la Década Ominosa (1823-1833), marcada per la repressió i el retorn a les estructures de poder tradicionals.

Procés d'independència a Hispanoamèrica

Paral·lelament al regnat de Ferran VII, tingué lloc el proces d'independencia de les colonies hispanoamericanes. Aquestes emancipacions s'iniciaren durant la Guerra del Francès, aprofitant el buit de poder a la metropoli. El moviment independentista es consolidà entre 1810 i 1824. Les causes principals foren les idees il·lustrades, la influencia de la Revolució Francesa i dels Estats Units, les desigualtats socials i racials dins les colonies, i la debilitat de la corona espanyola. Els principals líders d'aquests processos foren Simón Bolívar al nord (Colombia, Veneçuela, Equador, Bolívia) i José de San Martín al sud (Argentina, Xile, Perú). L'alliberament es dugué a terme en dues grans zones geogràfiques: el Virregnat del Riu de la Plata i el de Nova Granada, que es convertiren en estats independents després de dures guerres. L'última derrota espanyola fou a Ayacucho (1824), que marcà la fi de l'imperi continental america, tot i que Cuba, Puerto Rico i Filipines restaren sota domini espanyol fins al 1898. El regnat de Ferran VII deixà un llegat de conflicte i inestabilitat, i les perdues territorials a Amèrica tingueren un gran impacte economic, polític i moral a Espanya.

Regnat d'Isabel II: regències i regnat efectiu

4. Distingeix les etapes del regnat d'Isabel II, amb els seus governs a les Regències i el regnat efectiu. El regnat d'Isabel II (1833-1868) es divideix en dues grans etapes: el període de les regències i el regnat efectiu. La reina va pujar al tron amb només tres anys, fet que provocà el conflicte successori amb els carlins, partidaris del seu oncle Carles. Això donà lloc a la Primera Guerra Carlina (1833-1839) i marcà l'inici d'un període de forta inestabilitat.

Regències de Maria Cristina i Espartero

Durant la Regència de Maria Cristina de Borbo (1833-1840), mare d'Isabel, es va consolidar l'Estat liberal. El suport dels liberals progressistes fou clau per defensar la monarquia isabelina. Es promulgà l'Estatut Reial (1834), un text preconstitucional que reconeixia unes Corts, però sense sobirania nacional. Amb la pressió progressista es produí l'abolició del règim senyorial, la desamortització de Mendizábal i es creà una estructura administrativa centralitzada. La Regència del general Espartero (1840-1843), líder progressista i heroi de la guerra carlina, es caracteritzà per una política autoritària i la repressió de l'oposició moderada, cosa que provocà la seva caiguda. L'any 1843, Isabel fou proclamada major d'edat amb només tretze anys, iniciant-se així el seu regnat efectiu.

Regnat efectiu d'Isabel II

Durant el regnat efectiu d'Isabel II (1843-1868) es va consolidar el règim liberal moderat, tot i que amb greus disfuncions. El sistema polític es caracteritzà pel torn dinàstic entre moderats i progressistes mitjançant la manipulació electoral i la intervenció del poder reial. L'etapa més llarga fou el decenni moderat (1844-1854), durant el qual es consolidà l'Estat centralista amb la creació de la Guardia Civil, el Codi Penal i la Llei Municipal. També es promulgà la Constitució de 1845, que limitava la sobirania nacional i donava a la Corona una gran influencia política. Després d'un període progressista conegut com el Bienni Progressista (1854-1856), amb nous intents de reforma com la desamortització de Madoz, es torna a una etapa de governs moderats, dominada pel general O'Donnell i la Unió Liberal, amb un intent d'equilibri entre conservadors i progressistes. Tot i les reformes, l'autoritarisme, la corrupció i la inestabilitat social anaren en augment. Les crisis polítiques, economiques i la manca de suport popular afebliren la monarquia. El Sexenni Democratic (1868-1874) començà amb la Revolució Gloriosa, que provocà l'exili d'Isabel II i posà fi al seu regnat. Aquest periode obria la porta a noves formes de govern i assajava una monarquia parlamentaria alternativa.

Causes i conseqüències de les guerres carlines

5. Exposa les causes i conseqüències perdurables de les guerres carlistes. Les guerres carlines foren una serie de conflictes bel-lics que tingueren lloc a Espanya al segle XIX com a resultat de la disputa dinàstica entre els partidaris de l'absolutisme encarnat per Carles Maria Isidre de Borbó (carlins) i els defensors del règim liberal, representat per Isabel II i els seus successors. A més del conflicte dinàstic, les guerres carlines expressaven una profunda fractura ideològica i territorial.

Causes de les guerres carlines

La causa immediata de la primera guerra fou la mort de Ferran VII el 1833 i la proclamació d'Isabel II com a reina, amb la seva mare Maria Cristina com a regent. Carles, germà del difunt rei, reclamava el tron basant-se en la llei salica, que excloïa les dones de la successió. No obstant això, Ferran VII havia promulgat la Pragmatica Sanció (1830), que permetia regnar a la seva filla. Aquest conflicte es convertí rapidament en una guerra civil, amb el suport dels absolutistes i sectors tradicionals al carlisme, especialment en zones rurals i interiors com el País Basc, Navarra, Aragó i el Maestrat. Més enlla de la questio dinastica, les causes de fons incloïen l'oposició al liberalisme, la defensa dels furs i drets forals, el rebuig a la centralització administrativa i la voluntat de mantenir l'Església catolica com a pilar de l'ordre social. El carlisme defensava un model polític teocràtic, tradicionalista i rural, mentre que els liberals propugnaven la sobirania nacional, l'Estat centralitzat i la reforma de les estructures socials.

Desenvolupament i conseqüències de les guerres carlines

Hi hagué tres guerres carlines: la primera (1833-1840), la segona (1846-1849) i la tercera (1872-1876). La primera fou la més llarga i sagnant, i acabà amb la derrota carlina i l'acord del Conveni de Vergara. Les altres dues foren menys intenses però reflectiren la persistència del conflicte. La tercera guerra es tancà amb la definitiva derrota del carlisme i la supressió dels furs bascos i navarresos. Les conseqüències de les guerres carlines foren profundes i duradores. En l'àmbit polític, suposaren la consolidació del règim liberal, però també una militarització de la política, amb la participació constant de l'exèrcit en la vida pública. Territorialment, provocaren una forta repressió a les zones carlines i l'homogeneïtzació de l'Estat. Socialment, perpetuaren l'escletxa entre el món rural tradicionalista i les elits liberals urbanes. A mes, el carlisme es mantingué com a força política fins ben entrat el segle XX, simbolitzant la resistencia a la modernitat liberal.