Geografia Física i Política de Catalunya: Conceptes Bàsics

GEOGRAFIA FÍSICA I POLÍTICA DE CATALUNYA. CONCEPTES BÀSICS SOBRE GEOGRAFIA

EL TEU REPTE EN AQUESTA UNITAT

Catalunya és una comunitat autonoma amb molta diversitat, tant si parlen de divisions territorials, relleu, hidrografia, vegetació i població. T'agradaria saber a què pertany el Tibidabo? I Montserrat? El riu que passa pel teu municipi on neix? Aquestes i moltes altres respostes trobaràs en aquesta unitat didàctica, som-hi?

GEOGRAFIA FÍSICA DE CATALUNYA

Catalunya està situada a l'extrem nord-est de la península Ibérica. Té una exten- sió de 32.108,2 km2 i forma d'un triangle rectangle invertit. Administrativament està dividida en 4 provincies i alhora en 42 comarques. Barcelona és la ciutat més populosa i alhora la capital de Catalunya. Catalunya limita al nord amb els Pirineus, a l'est amb el mar Mediterrani i a l'oest amb les planes seques de la depressió de l'Ebre i amb la Serralada Prelitoral. Té com a veïns al nord França, a l'oest Aragó, i al sud el País Valencià. Catalunya és una regió de clima mediterrani, d'hiverns suaus i estius secs, con- dicionada per dues unitats de relleu; al nord, els Pirineus, i longitudinalment, la serralada costanera catalana. Al sud hi desemboca el riu Ebre, el de més cabal de la península Ibérica.

EL RELLEU

Catalunya té una gran complexitat de relleu, conformada per diverses serrala- des i depressions, les planes i la costa. Podem destacar tres grans unitats, dues àrees muntanyoses (els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català) que emmar- quen la Depressió Central catalana, més planera que les anteriors.

EL PIRINEU

La Serralada Pirinenca, al nord del país, té uns 400 Km de longitud, s'estén des de la costa atlantica (golf de Biscaia) fins a la Mediterrània. Està, doncs, orientada de l'oest a l'est.

Pel que fa a la part catalana dels Pirineus, aquesta s'estén des del mateix Cap de Creus fins a la Vall d'A- ran a l'oest, estenent-se en uns 250 Km. A l'oest, la serralada pirinenca assoleix la maxima altitud, on hi ha pics que su- peren els 3.000 metres al cor de la serralada (Vinhamala, 3 298 m; mont Perdut, 3 355; Aneto, 3 404; pica d'Estats, 3 143 m, davallen cap a l'Atlantic (pic d'Ania, 2 504 m) i cap a la Mediterrània (Carlit, 2 915 m) i la màxima amplària; vers a l'est, davalla i s'aprima fins a arribar desaparèixer sota les aigües del Mediterrani, es- sent el seu bastió el cap de Creus. Els Pirineus són un conjunt de serres i massissos que estan travessats per una xar- xa fluvial principal amb tendència nord-sud. Això fa, com ja s'ha dit abans, que pre- sentin llargues i profundes valls que tallen transversalment les alineacions de mun- tanyes. Aquestes han facilitat la penetració humana des de les planes interiors de Catalunya, però han dificultat les comunicacions entre les valls pirinenques. En són exemples clars les valls obertes pel Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Riba- gorçana. Només ha estat possible la comunicació a través d'elevats ports de mun- tanya i collades (port de la Bonaigua, port del Cantó, collada de Toses, etc.).

Una clara excepció a la tendència indicada és la de- pressió de la Cerdanya. La Cerdanya és una àmplia i llarga vall, de fons pla, orientada d'est a oest. És re- correguda pel curs alt del Segre. A grans trets, els Pirineus es divideixen en dues grans subunitats: el Pirineu axial i el Prepirineu. El Pirineu axial és la part constituïda per materials paleozoics (esquists, pissarres, marbres) o per masses ígnies (granits). És la part més elevada de la serralada, caracteritzada per cims punxeguts, carenes retallades, valls profundes i estanys d'origen glacial originats en el quaternari. Les altituds disminueixen d'oest a est. El sector mes compacte del Pirineu axial es troba entre la Vall d'Aran, el Pallars i Andorra. La capçalera situada a l'Éssera fins al cap de Creus, amb les alçades màximes dels Països Catalans, com la Pica d'Estats (3 143 m), pic més alt de Ca- talunya. Al sector de la Cerdanya i el Ripollès no arriben als 3.000 metres amb el Puigmal (2 913 m) i Tossa Plana de Lles (2.916 m). A l'extrem més oriental tro- bem el Puig Neulós (1.256 m) fins arribar al cap de Creus. La seva línia de carena assenyala la divisòria d'aigües entre els dos vessants: el nord (Atlantic) i el sud (Mediterrani). El Prepirineu és un conjunt de serres enganxades i paral·leles al Pirineu axial que van davallant en direcció sud. Hi dominen les roques calcàries, però també hi ha gresos i conglomerats, que foren fortament afectats per l'orogènia alpina (era secundària i terciària). És en aquestes serres on els rius s'encaixaren inten- sament, tot formant estrets i profunds congostos, passos obligats per accedir a les valls del Pirineu axial. Representen una zona de transició entre els Pirineus i les terres baixes de la Depressió Central. La seva màxima amplada la situem entre la Noguera Riba- gorçana i el Segre. En aquest sector, a l'oest de Catalunya, hi trobem les serres de Sant Gervàs (1.890 m) i Boumort (2.077 m), la conca de Tremp, drenada pel Noguera Pallaresa, les serres exteriors del Montsec d'Ares (1.676 m) i Montsec de Rúbies (1.677 m). Entre el Segre i Llobregat, només tenen continuïtat les ser- res interiors i és més estret, on destaca la serra del Cadí (2.648 m), el massís de Pedraforca (2.497 m), la serra del Moixeró (2.276 m). Entre el Segre i el Llobre- gat, el Prepirineu és més estret i només tenen continuïtat les serres interiors, les més destacades són la Serra del Cadí (2.648 m), amb el Massís de Pedraforca (2.497 m) i la Serra de Moixeró (2.276 m). A l'Est, el Prepirineu connecta amb el Pirineu axial per la collada de Toses i forma estreps propers al Pirineu axial.

DEPRESSIÓ CENTRAL

Entre el conjunt pirinenc i les serralades costaneres trobem la Depressió Cen- tral. Es tracta d'un conjunt de terres que van d'est a oest i enllacen amb la de- pressió de l'Ebre. És la més extensa de les unitats fisiogràfiques de Catalunya amb molts accidents orogràfics de més de 1.000 metres d'alçaria en el sector nord-est, en contacte amb la Serralada Transversal. Hi trobem tres grans conjunts de relleu: les plataformes estructurals, les con- ques d'erosió i les planes de ponent. En els sectors central i oriental la disposició de les roques i l'ordenació de la xar- xa fluvial han condicionat la formació de relleus diferencials, relleus en costa i conques d'erosió. En conjunt, les capes dels materials estan lleugerament incli- nades cap al sud-oest. Hi trobem els altiplans del Lluçanès, del Moianès i El de Segarra. Entre aquests relleus, allà on l'erosió ha assolit capes espesses de ma- terials tous s'han obert valls amplies, anomenades conques d'erosió. Destaquen la conca d'erosió de la Plana de Vic, el pla de Bages, la Conca de Barberà i la Conca d'Òdena, conques excavades pels rius Ter i Congost, Cardener i Llobre- gat, Anoia i Francolí. El sector occidental de la Depressió Central és constituïda per planes extenses, només interrompudes per petits turons i per la incisió dels principals cursos fluvials, especialment del Segre. Aquesta topografia i l'aigua disponible dels rius que la travessen han permès transformar aquestes planes en terres fèrtils de regadiu, on dominen els farratges, cereals i arbres fruiters. Exemples d'aquestes planes són les d'Urgell i de Lleida.

SISTEMA MEDITERRANI

El Sistema Mediterrani Català és el conjunt de serralades costaneres comprès entre la mar Mediterrania i la depressió de l'Ebre i els extrems orientals dels Pirineus i el Sistema Ibèric. És un sistema muntanyós complex i, en general, d'escassa altitud. Té forma allargada (uns 250 Km de llarg i 30 Km d'ample) i va paral·lel a la costa en direc- ció NE-SE. Des del punt de vista geogràfic, s'hi diferencien tres subunitats: la Serralada Li- toral, la Depressió Prelitoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral comprèn un conjunt de serres poc elevades, que van vore- jant el mar. Són d'origen granític. S'estenen des de l'Empordà fins al Garraf. Al nord hi ha les muntanyes de Begur i les Gavarres. Aquestes muntanyes acaben bruscament al mar i donen lloc a penya-segats i cales. És un dels indrets més bonics de la Costa Brava. Les prin- cipals serres i massissos són les Gavarres (535 m), el Montnegre (773 m), el Cor- redor (657 m), la serra de Collserola (512 m) i el massís del Garraf (658 m).

Entre la serra de Collserola i el mar s'ha format la ciu- tat de Barcelona. La Serralada Prelitoral és més llarga i elevada (sobre els 1.000 metres aproxi- madament) i s'estén des del curs del riu Ter fins a la Plana de Castelló. A mesura que s'acosta cap al sud es va eixamplant. De nord a sud hi trobem les Guilleri- es(1.204 m); el Montseny, amb el cim del Turó de l'Home (1.706 m); Sant Llorenç del Munt (1.104 m); Montserrat (1.236 metres), les Muntanyes de Prades (1.203 metres); el Montsant (1.163 m), Serres de la Llena, de Colldejou, Tivissa, la serra de Cardó, massís dels Ports de Besseit (1.442 metres) i el Montsià. Entre la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral s'ha format la Depressió Preli- toral, que no és res més que el resultat de l'enfonsament d'una part de l'antic massís del Sistema Mediterrani Català en altres temps. Actualment és una fossa tectònica en què predominen els materials tous, que forma un llarg i estret cor- redor (de 200 Km) entre ambdues serralades. A aquesta depressió pertanyen les planes del Penedès, Vallès i Camp de Tarragona i, cap al nord, les terres de les comarques de la Selva i el Gironès. Del massís del Garraf cap al sud la De- pressió Prelitoral desapareix.