Tema 8: El Franquisme, la Postguerra (1939-1959)

Etapes del Franquisme

El Franquisme es com anomenen el regim polític que es va instaurar plenament a l'Estat Espanyol des de l'abril de 1939 amb la fi de la guerra civil fins a l'any 1975 amb la mort del dictador. A Catalunya aquest règim polític es va començar a implantar ja a l'any 1938 a les terres de Lleida.

El règim franquista es va caracteritzar per ser un règim autoritari, profundament anticatalanista i amb una forta repressió a qualsevol mostra de dissidència o de signe identitari que no fos en "nacional".

S'acostuma a dividir el Franquisme en dues grans etapes:

• Una primera que va de 1939 a 1959. Es caracteritza per un regim obertament emmirallat al feixisme i que dona suport a aquestes potencies, una política d'autarquia i un posterior aïllament internacional.
• La segona va de 1959 a 1975. Es caracteritzar per l'obertura del règim als canvis a nivell internacional, l'expansió economica i l'entrada de tecnocrates al govern.

El Franquisme

El règim franquista va anar agafant forma d'un autoritarisme extrem amb la guerra civil. Aquest només estava legitimat per la victoria de la guerra i es destacava per diverses caracteristiques: autoritarisme, cabdillisme, unitarisme, repressió i control de l'opinió. S'emmirallava totalment als règims feixistes.

El franquisme imitava les dictadures italianes i alemanyes. Suprimia la constitució de 1931, les garanties col·lectives i individuals, tancava el parlament, prohibia sindicats i partits polítics ... Només podien haver-hi un partit i sindicats únics (els oficials).

Franco va rebre el títol de Caudillo de Espanya, donant-li el paper de líder suprem. Era cap d'Estat i alhora durant molts anys president del govern. També era generalissim de tots els exercits, president de la Falange ...

Per matenir el règim hi va haver una repressió constant contra l'oposició i per fer-ho hi havia un aparell de l'estat encarregat d'eliminar opositors, controlar, atemorir ... Tambe es va procura censurar i controlar els mitjans de comunicació, que s'utilitzarien com a mitjà de propaganda del règim.

Com es Sostenia el Règim

El Franquisme es sostenia gràcies al suport de tres elements o pilars fonamentals: l'exercit, l'església Catolica i el partit únic. Amb la victoria de la guerra els militars van participar activament del poder; bona part de ministres i governadors del Franquisme eren militars.

La Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), va donar al règim l'estructura de partit únic que buscava, bases ideologiques solides i ajudava a controlar els mitjans de comunicació i càrrecs de govern. El partit volia ser de masses, per això va crear organitzacions com el Frente de Juventudes, la Secció Femenina, El Sindicato Español Universitario i la Central Nacional. Organitzacions destinades a adoctrinar a la població i organitzar el règim.

L'església va ajudar al règim a legitimar-se, ja que aquest es declarava l'estat com a confessional catolic. En el seu moment, els alts carrecs de l'església van proclamar la guerra com una croada. L'església va rebre un suport directe del règim a través d'un finançament public més que generós, tenint el control quasi total de l'educació i ajudant a difondre els valors morals del catolicisme a la societat.SUPORT AL RÈGIM

Socialment el règim va rebre el suport directe de les èlits economiques i socials, que recuperaven tot el poder que havíen perdut política, social i economicament durant la República. També revia suport directe de petits i mitjans propietaris agricoles del nord de l'estat que havien donat suport al cop d'Estat.

Les classes mitjanes van quedar molt desconcertades amb la guerra civil i desbordades per la perspectiva d'una revolució social. Malgrat haver-hi gent amb valors democratics i que rebutjaven ideologicament el regim, el trauma de la guerra els feia ser passius i apolitics al respecte. Molts van donar un suport oportunista al règim i no pas d'identificació ideologica. D'altra banda, els clars perdedors de la guerra eren les classes populars, que amb una barreja de por, repressió, control, miseria i intent de supervivencia, també passaven a la passivitat política i al silenci.

El curs de la guerra va suposar un trauma molt gran que feia valorar molt la pau i tranquil litat (però a un preu altíssimalgrat aquesta passivitat per la pau, el règim va trobar els primers grans opositors en els treballadors, que demanaven millors condicions laborals i de vida.

Suport al Règim des de Catalunya

A Catalunya el suport al règim va ser una barreja d'oportunisme i militancia. Els principals membres de la "comunitat franquista" a Catalunya eren industrials, grans propietaris agraris, grans comerciants, banquers que s'idenfiticaven amb el règim o bé s'adherien al règim perquè per ocupar determinats carrecs i llocs influents calia militancia obligatoria al falangisme. A Catalunya els membres de la Falange no eren gaires, els que formaven part de l'entorn franquista eren gent de dretes del temps de la república, alguns carlins i excombatents de l'exèrcit.

Tota aquesta gent (Carlins, Monarquics, Membres de la Unión Patriòtica de Miguel Primo de Ribera, antics Lerrouxistes i Membres de la Lliga), no ocupaven llocs polítics importants, sinó secundaris. Això responia a la desconfiança envers els polítics catalans, la poca quantitat de militants falangistes i excombatents nacionals del territori català i al fet que les autoritats franquistes tenien la voluntat que els alts carrecs fossin de plena confiança i que mai arrelessin al territori.

Així doncs, tota aquesta gent acabaría adherida al movimiento Nacional, però ocupan segones files.

El Règim de Franco

Amb el triomf de Franco, l'anomenat Movimiento Nacional va anar consolidant la seva forma d'Estat franquista on un seguit de grups privilegiats van tenir una gran influencia i quota de poder. Aquestes "famílies" eren els que havíen donat suport incondicional al cop com falangistes, carlins, ultracatòlics, monarquics ... A mesura que el règim va anar evolucionant la influencia de cada grup en el govern estatal va anar variant.

En un principi la Falange amb el su ideari "nacionalsidicalista" (inspirat en el feixisme) va agafar un gran protagonisme, ja que semblava que la guerra mundial la guanyarien les potències de l'eix. Amb la derrota de les potències de l'eix, el règim va readaptar-se i grups com l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP) van començar a aplicar una "democracia orgànica" o nacionalcatolicisme (un règim on la pedra angular havía de ser el catolicisme i així salvar les aparences sobre la inspiració feixista). Mes tard, cap als anys '60 nous grups com l'Opus Dei (organització religiosa) van influir en el govern a través de tecnocrates promovent canvis i les transformacions economiques durant la segona etapa del franquisme.LA REPRESSIÓ

La Repressió

El nou règim tenia clar que el nou ordre volia dir destruir i acabar amb tot aquells "mals contraris de la patria": republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, maçons, catalanistes ... Per aquest motiu el règim va crear una maquinaria i legislació repressiva perfectament greixada. Al principi l'exercit va ser el gran executor d'aquesta repressió.

La llei de responsabilitats polítiques de 1939 era la primera pedra per aquesta repressió, permetent la depuració de resposavilitats de gent que havia col·laborat d'alguna manera amb la república. La llei de repressió del comunisme i la maçoneria de 1940 seguia aquesta línia obrint causes a qui defensava idees contrèries a la religió, la patria o les institucions. L'any 1963 es creava el Tribunal d'Ordre Public (TOP), una jurisdicció civil especial per delictes polítics.

Al final de la guerra els catalans jutjats per consells de guerra foren uns 40.000 i mes de 4000 foren executades (entre ells el president Lluís Companys). A l'estat es poden comptar unes 150.000 persones excutades per raons polítiques, de les quals 50.000 foren a la postguerra. A aquestes dades cal comptar-hi que molta gent, conscient del perill decidiren emprendre el camí de l'exili per no tornar mai més.

La repressió, però, no va ser nomes en forma d'exili i sentències a mort. També va ser en format d'empresonaments i camps de concentració. Cap al 1940 hi havia 280.000 presos, dels quals 23.300 eren dones. Les presons soprevapasaven ampliament la seva capacitat, com la Model de Barcelona on hi havien 13.000 persones (estava pensada per 1000). L'amuntegament de presos i la poca higiene van fer que la mortalitat es dispares entre aquests.

La idea era que mes enlla del castig, calia exemplaritzar. Els batallons de treballadors en condicions pessimes eren comuns i el terror es va escampar amb la voluntat d'amagar el passat i no parlar de política. Aquesta política del terror va ser una de les grans bàlues del franquisme.

La confiscació de bens i espoliació del patrimoni de tots aquests vencuts també va estar a l'ordre del dia. Tot el patrimoni d'exiliats, polítics, sindicats i particulars vinculats a la república van passar a engrandir el patrimoni del règim. Les sancions econòmiques i confiscacions van arribar a afectar unes 14.000 persones només a la provincia de Barcelona.

També es va expulsar del mon laboral i es va tenir vigilat a tothom que havia participat d'alugna manera a favor de la república. Es va fer una depuració general de funcionaris, mesura que també es va trasladar al sector privat. A partir de 1939, només podien ser funcionaries aquelles persones que formessin part del Movimiento Nacional. Un exemple en van ser els mestres de Catalunya, dels quals 1/3 van ser sancionats i d'altres suspesos de feina o traslladats.

Les depuracions també van arribar a col·legis oficials de professions liberals com metges, advocats o periodistes. A part dels processats per les depuracions, aquests oficis també patiren les baixes d'aquells que s'exiliaren.

En l'àmbit de la empresa privada el règim va exigir que tots els exiliats fossin acomiadats sota l'acusació d'abandonament del lloc de treball. També s'exigí que tota persona vinculada a partits polítics o organitzacions d'esquerres fossin immediatament despatxats.

Tota aquesta maquinaria, va destrossar la gent fent encara més efectiva la política de la por.