La Dinastia Restaurada: Alternança i Caciquisme (1875-1902)

El retorn de la dinastia

Els anys finals del Sexenni, i en particular durant el govern de Serrano, les forces conservadores van preparar eI retorn de la monarquia amb la persona d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit juntament amb la seua mare, Isabel ll.

La preparació de la restauració alfonsina

El principal artifex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons. Per dotar el projecte restaurador d'una solida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atraure els monarquics descontents amb l'experiencia revolucionaria del Sexenni i conjuminar les classes altes i mitjanes, l'Exercit i l'església sota el lema "Pau i ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posara fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'alçaments populars.

Els passos definitius es van donar el desembre del 1874, quan Alfons XII, des de l'exili, va fer public el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava les línies mestres del futur regim. Presentava una monarquia constitucional amb un caracter obert que defensara l'ordre social establert i fera compatible la tradició catolica amb les noves llibertats. Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII.

Un programa d'autoritat i ordre

El colp d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, economica i social. Amés, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caracter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabel II, l'intervencionisme militar en la vida política i la proliferació d'enfrontaments civils.

Aixi, el nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics:

• La Constitució del 1876 que era d'inspiració moderada, però tènia un caracter obert i flexible. Deixava molts assumptes rellevants en mans del desenvolupament de futures lleis, la qual cosa admetia diferents formulacions.
• La Corona que es considerava una institució inquestionable. El seu paper era el d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els partits polítics.
• Els partits dinàstics, el conservador i el liberal que eren els garants de l'estabilitat política i havien d'alternar-se en el poder. Renunciaven a accedir al govern mitjançant colps de força o pronunciaments, però recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el monopoli del poder.
• L'exèrcit, al qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política. Es va identificar el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar i es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, però atorgant absoluta llibertat a l'exercit en els seus assumptes interns.

Constitució del 1876

Es tractava d'una constitució en què la defensa dels valors tradicionals, com la família, la religió i la propietat, fora compatible amb la incorporació, a mitjà termini, d'alguns dels principis democràtics del 1868.

La Constitució establia la cosobirania entre les Corts i la Corona, negant així el principi progressista de sobirania nacional. El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, se li atorgava el dret de vet, la potestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de ministres.Les Corts comptaven amb dues cambres: el Congres dels Diputats, escollit pels ciutadans, i el Senat amb una part electiva i una altra de designada pel Rei o formada per membres rellevants de l'aristocracia, l'Església i l'Exercit. El dret al sufragi es deixava pendent de concreció en posteriors lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí.

Es va proclamar la tolerancia religiosa, però amb la primacia del catolicisme i, en conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat. Així mateix, comptava amb una declaració de drets detallada, però la seua concreció es remetia a lleis ordinàries que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, expressió, associació i reunió.

Bipartidisme i alternança en el poder

El sistema polític de la Restauració es basava en l'existencia de dos grans partits, el conservador i el liberal, que coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de I'Estat liberal, però assumien consensuadamentdos papers complementaris.

La seua base social es nodria basicament de les elits economiques i de la classe mitjana acomodada, encara que era més gran el nombre de terratinents entre els conservadors i el de professionals entre els liberals. Tots dos eren partits de minories, que comptaven amb diaris, centres i comités distribuïts arreu del territori espanyol.

Quant a la seua actuació política, els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i a la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals estaven més inclinats aun reformisme més progressista i laic. Per garantir l'estabilitat, existia un acord tacit de no promulgar una llei que forçara l'altre partit a abolir-la quan tornara al govern.

El Partit Liberal-Conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo i va aglutinar els sectors més conservadors (a excepció dels carlins i elsintegristes radicals). El Partit Liberal-Fusionista tenia com a dirigent Práxedes Mateo Sagasta i va reunir antics progressistes, unionistes i alguns exrepublicans moderats.

La preeminencia que la Constitució atorgava a la Corona la convertia en àrbitre de l'alternança, que invertia el funcionament propi d'un règim parlamentari. Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític o hi havia alguna greu crisi al país, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar un nou govern. Aleshores, el nou cap de gabinet convocava eleccions, que s'assegurava que foren favorables al govern, amb l'objectiu de construir-se una majoria parlamentària que li permetera governar de manera estable.

Frau electoral i caciquisme

Aquesta alternança en el poder només era possible gràcies a un massiu frau electoral, orquestrat des del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics, que practicaven una gran influencia sobre l'electorat. Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible gràcies al restabliment del sufragi censatari, al tracte favorable als districtes rurals enfront dels urbans i a l'elevat abstencionisme, que rondava el 80% de l'electorat.

El control del proces electoral s'exercia a partir de dues institucions: el ministre de la Governació i els cacics locals. El ministre elaborava la relació dels candidats que haurien de ser elegits (encasellat) i nomenava els diputats, els "cuneros", sovint aliens a la circumscripció. Els governadors civils transmetien la llista dels candidats "ministerials" als batlles i cacics i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l'elecció.

Per aconseguir l'elecció del candidat governamental, no es dubtava a falsificar el cens, incloent-hi persones mortes o impedint votar les vives, manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i coaccionar l'electorat.El sistema es mantenia gràcies a la xarxa clientelista del caciquisme. Els cacics eren individus o famílies que, pel poder economic per les influències polítiques que tenien, controlaven una determinada circumscripció electoral. El seu ascendent era més gran als districtes rurals, on bona part de la població estava supeditada als interessos dels cacics. Gràcies al control dels ajuntaments, aquests feien informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves, proposaven el repartiment de les contribucions, podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius i proporcionaven llocs de treball.

Els governs del torn

El torn dinàstic va funcionar amb tota regularitat fins al 1898, quan la crisi va erosionar els polítics i els parits dinàstics. Per primera vegada, al principi del nou segle, en algunes grans ciutats (Barcelona, València, Bilbao ... ) les forces de l'oposició van trencar el monopoli dels partits dinastics. Però el torn, malgrat que estava desprestigiat, dividit per les discrepancies internes i sense la força d'antany, va sobreviure fins al 1923.

Partit Conservador es va mantenir en el govern durant els primers anys de Restauració, època en què es van establir les bases del sistema amb la Constitució del 1876, que va ser acceptada pels liberals, que van accedir per primera vegada al poder l'any 1881. El temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la prematura mort del rei el 1885, va impulsar una entesa entre conservadors i liberals (coneguda com el Pacte d'El Pardo), que va donar pas a un govern liberal que va assegurar la continuïtat del sistema.

Va ser durant l'anomenat "Parlament llarg" (1885-1890) que els liberals van desenvolupar el seu programa reformista, encara que temps enrere ja havien aprovat una llei de premsa que posava fi a la censura imposada per Cánovas. Així, es van incorporar al sistema alguns dels drets i practiques associats a la revolució del 68: sufragi universal masculí per a comicis municipals, abolició de l'esclavitud, una llei d'associacions que autoritzava els sindicats obrers, eI judici per jurat perquèels ciutadans participaren en la justícia, i el Codi Civil que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes.

Finalment, el 1890 es va establir el sufragi universal masculí i el cens electoral es va ampliar de 800.000 persones a prop de 5.000.000, ja que es va atorgar el vot als homes majors de 25 anys. Tanmateix, la permanencia dels mecanismes per al control electoral va dificultar la progressiva democratització del sistema.

L'oposició marginada del sistema

Les bases del règim moderat

La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de l'oposició, i els va atorgar un espai reduit al Parlament, però va marginar l'oposició real (republicans, ca-lins, socialistes i regionalistes) que no va aconseguir mai prou diputats per formar govern o per comptar amb una forta minoria parlamentària.

El carlisme i els partits integristes

Vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l'opinió pública com l'única força política autenticament catolica. Però, el suport explicit de bona part de la jerarquia eclesiástica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l'èxit d'aquesta operació. Bona part del clero va apostar per la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador.

L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, que va quedar reflectida en I'Acta de Loredan. La seua proposta mantenia el caracter catolic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal. A l'altre extrem, el 1888, va patir l'escissió del sector integrista liderat per Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partit