Societat, Política i Poder: una guia de lectura de la UOC

Què és la política?

Com que aquesta és una assignatura introductòria a la ciência política, ens hem de preguntar què és la política i saber en què consisteix. En temps de polarització creixent, de crisi i de protestes socials, es pot dir que la política no passa pels millors moments i que el seu desprestigi és notable. D'acord amb algunes enquestes d'opinió, el descrèdit de la classe política és una constant, i l'allunyament dels polítics respecte dels problemes i les deman- des de la ciutadania es percep de manera generalitzada. Molt probablement, l'incompliment de promeses electorals o l'aflorament de casos de corrupció han contribuït a erosionar la imatge de la política. No obstant això, no hi ha cap societat moderna que hagi pogut prescindir de la política i, per extensió, dels polítics i d'altres actors que també fan política, com ara els sindicats, els empresaris o els grups d'interès.

La política ha rebut innombrables definicions segons l'època i els autors. No obstant això, els materials de l'assignatura es decanten per una en concret. Es considera la política com una pràctica col·lectiva que els membres d'una comunitat duen a terme amb l'objectiu de regular els conflictes socials i adoptar decisions que obliguin -si cal, per la força- tots els membres de la comunitat.

D'aquesta definició és important assenyalar el següent:

• La política és, sobretot, una activitat social i humana.
• La política està intrínsecament unida al conflicte, a la cooperació, al compromís, a la negociació i a la conciliació.
• La política intenta sotmetre els desacords, les divergències i els interessos contraposats dels actors a una sèrie de regles vinculants.
• La política té un component coactiu, perquè preveu el compliment de les decisions recorrent, si cal, a l'ús de la força.
• La política, per tant, mira de regular i gestionar els conflictes socials, però no sempre els podrà solucionar.

La política existeix perquè hi ha desacords en el si de les comunitats humanes, però alhora representa l'art del possible. Des d'aquest punt de vista, la políti- ca no és una solució utòpica o ideal (totes les parts han de fer concessions i probablement ningú estarà satisfet del tot), però sens dubte és preferible a la brutalitat o els banys de sang com a mitjans per dirimir discrepancies.

La pregunta que ara ens hem de fer és per què es produeixen aquests dissenti- ments, és a dir, quines són les arrels del conflicte. I és aquí on els materials parlen de les fractures (cleavages, en anglès) o de les divisions que separen les societats per diferents motius: a causa de la religió (per exemple, a Nigèria, entre cristians i musulmans), de la ideologia política (per exemple, l'extrema polarització política que veiem als Estats Units entre republicans i demòcrates, des del 2016, i potser des d'abans), de la classe social (a l'Índia, la divisió je- ràrquica de la societat en castes), de la llengua (al Canadà, entre francòfons i anglòfons), de les diferències regionals (a Alemanya entre els länder de la part oriental i els de la part occidental), etc.

Convé destacar que en una mateixa societat es poden donar moltes fractures al mateix temps. Per exemple, a l'Estat espanyol es donarien, com a mínim, dues fractures que farien referencia a l'eix ideològic esquerra-dreta i a l'eix nacionalista-no nacionalista. Totes dues fractures acaben incidint en les bases discursives dels partits polítics.

Les fractures polítiques no són immutables (es van alterant al llarg de la histò- ria), tot i que n'hi ha que es mostren resistents al llarg del temps (per exemple, el xoc d'interessos entre la comunitat flamenca i valona a Bélgica, que ja ha causat nombroses crisis de governabilitat, o les friccions entre catòlics i pro- testants a Irlanda del Nord). En qualsevol cas, allò que convé retenir és que, en bona part, les fractures expliquen la politització de determinats temes en l'agenda política.

Així mateix, l'evolució de les societats (i de les desigualtats), a més de les estra- tègies dels actors polítics, fa que determinats temes entrin o surtin de l'agenda política. Els aspectes relacionats amb l'ecologisme o amb el canvi climàtic, per exemple, han entrat amb força en el debat públic després que organitzacions internacionals i estudis científics hagin demostrat la insostenibilitat del nostre model de desenvolupament des d'un punt de vista ambiental. Per tant, tal com s'apunta en els materials, l'àmbit de la política té uns límits molt variables, i el que avui és un tema present en l'àmbit público en els mitjans de comunica- ció, potser no ho és en un futur. Al mateix temps, altres questions pot ser que siguin crucials d'aquí a uns anys, com ara les conseqüències de la intel·ligència artificial per al treball del futur o els avenços en medicina molecular.

La refundació de Bolívia

Així, per exemple, el debat de fa uns anys sobre la refunda- ció de Bolívia no s'explica sen- se la situació de marginalitat que durant decades han viscut les comunitats indígenes, així com les tensions territorials en- tre les provincies d'Orient (més avançades economicament) i les d'Occident.

Poder i política

Els materials de l'assignatura també aborden la relació entre el poder i la política. El poder es pot definir com la capacitat d'un actor, públic o privat, individual o col·lectiu, per aconseguir els seus objectius en els assumptes públics per diferents mitjans. El poder polític es podria en- tendre com un recurs disponible, és a dir, com el que es té, o es posseeix (vindria a respondre a les preguntes: on resideix el poder?, quina capa- citat per castigar o recompensar es té i en mans de qui està?), o com a resultat d'una relació, és a dir, el poder no és tant una substância com una relació (respondria a la pregunta: quines situacions o relacions de poder faciliten el domini d'uns actors i l'obediència d'uns altres?).

Sigui com sigui, hi ha tres grans components del poder polític que cal sa- ber distingir conceptualment (si bé a la pràctica no es distingeixen tan nítida- ment):

1. La força i la coacció: capacitat per negar o limitar a uns altres l'accés a determinats béns o oportunitats. Per exemple, quan les institucions de Bret- ton Woods (el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional) supediten la concessió de crèdits a un govern d'un país en vies de desenvolupament amb la condició que adopti una política económica concreta (per exemple, libera- litzar mercats o centrar-se en l'exportació de determinats productes agricoles).
2. La influència: capacitat per convencer la gent que convé adoptar o aban- donar determinades conductes. Per exemple, quan un mitjà de comunicació important, gràcies a la seva editorial o a partir dels seus columnistes, es posi- ciona a favor d'un candidat en campanya electoral.
3. L'autoritat: quan els altres atenen les indicacions d'un subjecte individual o col·lectiu, perquè disposa d'un crèdit o solvència que fa que se'l reconegui anticipadament, i no cal l'aplicació directa de la força. Per exemple, quan per- sones públiques de prestigi reconegut en una matèria concreta donen a conèi- xer les seves opinions i són observades per una gran majoria de persones.

Aquests tres components del poder polític es troben presents, per exemple, en els conceptes de poder dur (hard power) i poder tou (soft power), que els últims anys s'han popularitzat amb el politòleg estatunidenc Joseph S. Nye, sobre- tot, quan es parla de la política exterior dels països. El poder dur resideix en la capacitat d'un estat o actor perquè un tercer, mitjançant amenaces (sticks) o incentius (carrots), faci o s'abstingui de fer una cosa o acció. El poder tou seria, en paraules de l'autor, el «segon rostre del poder» i consistiria, per dir- ho breument, en el poder de seducció d'un estat o actor provinent de la seva cultura, valors o manera de fer política (penseu, per exemple, en l'atracció de la indústria cinematográfica nord-americana o el prestigi d'algunes de les se- ves universitats). El poder tou no es basa, doncs, en les amenaces, la coerció o les recompenses (com sí que passa amb el poder dur), sinó en la persuasió i l'atracció. Malgrat que el poder dur i el poder tou funcionen en tàndem (es podria dir que són cares d'una mateixa moneda), es poden donar casos en què, per exemple, un actor renunciï al poder dur (com ara Gandhi o el dalai-lama). La combinació virtuosa entre el poder dur i el poder tou comportaria l'exercici d'un poder intel·ligent (smart power). En altres paraules, el poder intelligent consisteix en l'ús estratègic de la diplomàcia, la persuasió, la creació de capa- citat i la projecció de poder i influència de tal manera que siguin rendibles i tinguin una legitimitat política i social.

Poder tou i dur: política de la Xina

Un exemple de la problemàtica relativa al poder tou i al poder dur és a l'actual política xinesa. La Xina vol substituir els Estats Units com a primera potència econòmica. Alhora, el govern de Xi Jinping ha dut a terme una política de rearmament i una política agres- siva de defensa dels seus interessos en el que considera la seva esfera d'influència, Àsia i, en concret, el mar de la Xina. Així mateix, durant el 2020 s'ha volgut presentar com una potència altruista que ajuda la resta del món amb subministraments mèdics per fer front als estralls de la COVID-19; i el president Xi va anunciar recentment que el seu país es convertirà en un país neutre en carboni (no produirà més emissions contaminants de les que captura) de cara a l'any 2060. Com veiem, el govern està actuant en totes les dimensions del poder, tant dur com tou. Quin és el resultat d'aquestes iniciatives quant a la reputació del país de la Xina, que és una altra manera de referir-se al poder tou? Per descomptat poc falagueres, perquè diversos estudis recents no consideren que el país sigui un poder benigne ni un actor global responsable. Malgrat l'ofensiva diplomàtica del govern xinès, els presumptes abusos contra les minories a la província de Xinjiang i la supressió de les llibertats polítiques a Hong Kong, a més de l'agressivitatistar al mar de la Xina i la retorica amenaçadora contra Taiwan, pesen en l'opinió mundial i fan malbé qualsevol avanç en el terreny del poder tou. Potser al govern xinès no el preocupa gaire aquest resultat, però a les empreses xineses sí que els preocupa, per això el fracàs en aquesta dimensió del poder tou, o reputacional, pot acabar tenint conseqüències im- portants per a l'economia xinesa.

La legitimitat també és un dels conceptes importants del primer mòdul, jun- tament amb el de legalitat. Sovint aquests dos conceptes es confonen o es fan servir indistintament com si fossin sinònims o intercanviables. No hem de confondre el concepte de legalitat amb el de legitimitat. Mentre que la legalitat implica l'adequació d'una decisió o proposta política al marc d'un sistema de lleis vigent, la legitimitat ens assenyala l'encaix d'aquesta mateixa decisió o proposta política en un sistema de valors, és a dir, si aquella decisió és vista com a justa o mereixedora de l'acceptació voluntària tant dels actors polítics principals com de la ciutadania. Així, la màxima coincidência entre allò legal i allò percebut com a legítim serà la garantia òptima d'estabilitat social i política.

Exemple de la diferencia entre legalitat i legitimitat

Imagineu-vos el marc legal d'un estat que prohibís l'avortament sense excepcions, però que la societat pensés majoritàriament que, en determinades condicions, l'avortament estaria justificat (per exemple, si la salut de la mare està en joc). Aquí hi hauria un desa- justament entre la legalitat (prohibició de l'avortament sense matisos) i la legitimitat (la societat creu que les lleis vigents són massa rígides en aquest aspecte i que s'haurien de modificar per valorar algunes excepcions).

Lectura recomanada

Sobre la visió de la Xina com un poder no benigne i un ac- tor global irresponsable, ve- geu:

Braw, E. (2020, 6 de novem- bre). «China's Unpopularity Problem» [en línia]. Politico.