Historia de España Contemporánea para 2º de Bachillerato

UNITAT 8: TRANSICIÓ, DEMOCRACIA I AUTONOMIA

1. La transició cap a la democracia:

1.1. De l'immobilisme al reformisme:

El 22 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbo va ser proclamat rei d'Espanya i mantingué com a cap de govern a Carlos Arias Navarro. S'esperava una progressiva democratització, però es va limitar a proposar petits canvis que provocaren rebuig en l'oposició i decepció en els reformistes. El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. "Immobilistes" que defensaven la continuïtat del franquisme; "reformistes" que volien una reforma des de les mateixes institucions cap a una lenta i limitada democratització; i "rupturistes", l'oposició antifranquista que optava per una ruptura amb el règim i construir un nou sistema polític liderat per forces democràtiques; els principals grups, Junta Democrática i Plataforma de Convergencia, es van fusionar en la Coordinación Democrática ("Platajunta") i van definir un programa comú. A Catalunya, a més de l'Assemblea, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava 11 partits i promovien campanyes, manifestacions i vagues per reclamar les llibertats, l'amnistia i l'Autonomia. A la conflictivitat laboral creixent d'aquells anys es va afegir la demanda política. El govern d'Arias Navarro estava cada cop més desacreditat, les tensions entre els reformistes decebuts i els continuistes partidaris d'aplicar mà dura a la repressió van augmentar fins que el 30/06/1976 el rei va forçar la dimissió i posà de president del govern a Adolfo Suárez, un polític reformista.

1.2. La reforma política d'Adolfo Suárez:

El nou govern va actuar, contactà amb l'oposició i acordà la seva participació; aleshores proposà la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones i donava el poder legislatiu a unes Corts bicamerals de representació popular elegida per sufragi universal. Suarez va haver de neutralitzar la resistencia dels immobilistes i presentar-ho no com una ruptura sinó com un canvi polític d'una legalitat a una altra; també va garantir que no era negociable la monarquia, ni la unitat i que no s'exigirien responsabilitats polítiques. Així aconseguí que les Corts franquistes aprovessin la LRP, malgrat que comportava el desmantellament de les institucions franquistes. La Llei es posà a referendum i, el 15 de desembre de 1976 fou aprovada per un 81% dels votants. Immediatament el govern va negociar amb l'oposició les bases per fer unes eleccions democràtiques (indult de presos polítics, llibertat sindical, legalització de partits, dissolució del Tribunal d'Ordre Public ... ). L'acció més arriscada de Suárez va ser la legalització del PCE, a l'abril del 1977, que va provocar una crisi de govern i l'enfrontament amb comandaments militars. Es configurà un nou panorama polític: Un nou partit de dretes, Alianza Popular (AP), liderada per Fraga i altres exministres franquistes, un partit centrista governamental, Unión de Centro Democrático (UCD), del propi Suárez, i els partits d'esquerra de l'oposició (PSUC-PCE i PSC-PSOE), a banda, hi havia una multitud de petits partits (150) menors d'ambit local. Les difícils circumstancies existents de crisi economica, conflictes laborals, brots de violencia (Vitoria i Montejurra), actes terroristes d'ETA i GRAPO, assassinat d'advocats laboralistes a Madrid i resistències per part dels ultres franquistes; conduïren a accelerar la transició mitjançant un pacte entre exfranquistes reformistes i oposició democratica.

1.3. Les eleccions democràtiques del 1977:

Les eleccions generals del 15 de juny del 1977 van mostrar un panorama bipartidista: UCD 166, PSOE 118, PCE 19, AP 16. A Catalunya va guanyar l'esquerra: PSC 28%, PSUC 18%, Centristes 16%, Pacte Democratic 16%. Sense majoria absoluta, Suárez formà el primer govern democratic després de la Guerra Civil. La legislatura era constituent, essent la primera missióelaborar una nova Constitució, i per això, la majoria de partits van acordar una etapa de consens polític, amb un acord ampli en una sèrie de mesures (amnistia, reforma fiscal, pactes de la Moncloa ... ).

2n BAT HISTORIA D'ESPANYA CONTEMPORÀNIA 1

2. La constitució del 1978 i l'Estat de les Autonomies:

Per redactar la constitució es va formar una ponencia parlamentaria amb representació de tots els partits de la cambra (excepte la minoria basca que renuncia). La Constitució era de caire progressista, però presentava una certa ambiguitat, per tal d'aconseguir un consens ampli. Un cop aprovat a les cambres, el text va ser sotmès a referendum (6.des.1978), que el validà amb amplia majoria, i continua vigent. Es defineix Espanya com "Estat social i democratic de dret", organitzat com a monarquia parlamentaria; la monarquia té funció representativa i les forces armades estan sotmeses al poder civil. Es regula la separació de poders i s'instaura un Tribunal Constitucional com a instancia suprema. Es fa una amplia declaració de drets fonamentals i de llibertats civils i polítiques establint la no discriminació per raó de naixement, sexe, raça o religió, amb dret a vot a partir dels 18 anys. També s'instaura un sistema polític i administratiu descentralitzat en Comunitats autonomes a tot el territori. Les comunitats es regulen per estatuts que inclouen poders legislatius i executius, fixant les seves competencies. S'establien dos procediments per assolir l'autonomia: un més rapid (art. 151) per les nacionalitats historiques més consolidades (Catalunya, País Basc, Galícia), i un més lent (art. 143) per les altres. La Constitució significà també una profunda reforma dels Codis Penal i de Justicia Militar que implicaven de fet la desaparició antidemocratica.

3. La recuperació de l'autonomia:

3.1. El restabliment de la Generalitat:

Amb la campanya "Volem l'estatut", les mobilitzacions populars van tenir un gran seguiment: al 1976, manifestacions al febrer a Barcelona i l'11 de setembre a Sant Boi; i el 1977, mes d'un milió de persones a la diada. A les eleccions generals, el 75% de vots a Catalunya eren de partits que volien l'Estatut, i es constituí una Assemblea de Parlamentaris Catalans que demanava la restauració de la Generalitat, la derogació de la llei que abolia l'Estatut del 32, el retorn del president Tarradellas (a l'exili) i la constitució d'un govern provisional català. Davant tot això, Suárez negocia directament amb Tarradellas, es forma un govern provisional amb les forces polítiques parlamentaries (excepte AP, oposada a l'autonomia) i començà a actuar, introduint l'ensenyament del català en el sistema educatiu i creant una Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

3.2. L'estatut d'Autonomia de Sau i les competencies de la Generalitat:

L'Assemblea de Parlamentaris Catalans nomena una comissió de vint parlamentaris per redactar el projecte d'Estatut de Sau, anomenat així pel lloc on es reuní la comissió. Ratificat per l'Assemblea el desembre del 1978, va ser aprovat per les Corts i, el 15 d'octubre de 1979, aprovat pel 88% dels votants en el Referendum (només l'extrema dreta vota el NO). L'Estatut reconeix Catalunya com a Comunitat Autonoma de l'Estat Espanyol que te autogovern i una llengua propia, el català, cooficial amb el castellà. Hi ha un Tribunal Superior de Justicia, i la Generalitat es configura per un Parlament, un president i un Consell Executiu. Les seves competencies són legislatives i executives; algunes són exclusives, com el dret civil, turisme, cultura, investigació, règim local, ordenació, assistència social i educació; i altres són compartides amb l'Estat, com treball, justicia, ports i aeroports, medi ambient, transports ... i preveia la creació d'una policia autonòmica (Mossos d'esquadra). Elfinançament prové de transferències de l'Estat, recursos propis creats per la Generalitat i impostos cedits (tot o part) per l'Estat, com successions o donacions.

4. L'etapa de consens polític:

4.1. Crisi economica i Pactes de la Moncloa:

La Transició coincidí amb la crisi economica internacional originada per la pujada del preu del petroli. Van disminuir les exportacions, la inversió estrangera, els ingressos per turisme i les trameses dels 2n BAT HISTORIA D'ESPANYA CONTEMPORÀNIA 2 emigrants, que retornaven a Espanya. La crisi energetica comportà una crisi industrial, amb tancaments d'empreses, pujada de l'atur i de la inflació (20%). A Catalunya la crisi colpejà fort i destruí el 25% de llocs de treball en els sectors textil, maquinaria, construcció i agrari, castigant sobretot el Barcelones, el Vallès i el Baix Llobregat. Per fer front a la situació es va arribar a un ampli consens polític (partits, sindicats, empresaris,,,) concretat en els Pactes de la Moncloa (1977). Aquests incloïen acords per a la reforma i sanejament de l'economia i un programa de modificacions jurídiques i polítiques amb l'objectiu de contenir la inflació i repartir equitativament els costos de la crisi: devaluació de la pesseta, control de la despesa pública, moderació salarial, racionalització del consum energetic, reforma fiscal, nou marc de relacions laborals i una reforma tributaria que permetia recaptar mes i amb mes justicia. L'Impost Extraordinari sobre Patrimoni i l'Impost sobre la Renda de les Persones Fisiques IRPF van crear un sistema progressiu que generà els recursos que costejarien la crisi i crearien les bases de l'Estat de Benestar, reformant la Seguretat Social amb finançament públic (desocupació i pensions).

4.2. El segon govern de Suárez (1979-1981):

Les eleccions legislatives del 1979 tornaren a donar la victoria a la UCD (168) sobre el PSOE (121), però al llarg del mandat es generà una crisi en el partit, on es questionà el lideratge de Suárez. Ja en les eleccions municipals del 1979 es va veure la feblesa, i la majoria de grans ciutats constituïren ajuntaments d'esquerra; i a les autonòmiques de 1980 a Catalunya i el País Basc, la UCD perdia la meitat dels vots d'un any abans. L'oposició guanyava força i al maig del 1980 el PSOE presentava una moció de censura que fracassava per molt poc. Al 1981 Suárez presentà la dimissió al front del govern i del partit per la discussió interna (com la de la llei del divorci) i pressions dels empresaris i l'exercit.

4.3. El cop d'Estat del 23-F:

El 23 de febrer del 1981, durant la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president, un grup de guardies civils sota comandament del coronel Antonio Tejero, irrompí per la força al Congrés i va retenir els diputats. Al mateix temps, a Valencia el Capità General Milans del Bosch es revoltà per donar suport a un cop d'estat militar. Els objectius del cop, que incloïa alguns militars i polítics involucionistes, són confosos i contradictoris; però volien aturar el procés democratic i donar poder a l'exèrcit. La compareixença del rei a la nit del mateix dia, censurant el cop i donant suport al règim constitucional va ser decisiva per avortar l'intent de cop.

4.4. La crisi de la UCD:

Investit Calvo Sotelo, la seva política continuà sense canvis. Entre les seves decisions més polémiques figuren la de demanar l'ingres d'Espanya a l'OTAN al 1982, amb forta oposició de l'esquerra; i el pacte que va fer amb el PSOE per endegar la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), per limitar les atribucions de les comunitats autonomes. Calvo Sotelo no va poder frenar l'autodestrucció de la UCD; Suárez abandonà el partit i creà el Centro Democrático y Social (CDS). Calvo Sotelo dissolgué les Corts i convocà noves eleccions, això marcà