FDPE 2025 Tema 7: El régimen básico de las obligaciones en el Código Civil

La relación obligatoria: el régimen básico de la obligación en el Código Civil

Esencia de la relación obligatoria: deuda y responsabilidad

El dret d'obligacions és la part del dret patrimonial que tracta de les relacions economiques basiques de la persona, de com les persones poden obligar-se patrimonialment entre elles.

El conjunt de regles del dret civil que regulen aquests intercanvis (de béns i serveis) es fonamenten en el concepte d'obligació -aplicable a tot l'ordenament jurídic- i de relació jurídica obligatoria (RJO) que s'aplica a l'instrument concret utilitzat segons l'intercanvidel que estiguem parlant (contracte).

. La regulació la trobem en el llibre IV del Codi civil espanyol (arts. 1088-1213).

Aquesta part del CCEsp s'aplica a Catalunya de manera supletoria (mentre el llibre sisè del Codi civil de Catalunya no hagi desenvolupat completament la regulació de la part general del dret d'obligacions ara simplement anunciada per la Llei 3/2017 com a futur títol I del llibre sisè -disposicions generals-) però també de manera directa pel que es pugui entendre que son "bases de les obligacions contractuals" d'acord amb l'art. 149.1.8a CE. En aquest sentit, de cara al futur, és interessant la interpretació sobre la constitucionalitat del llibre sisè actual que es fa en la STC 132/2019.

• Hi ha algunes especialitats mercantils previstes pel Codi de Comerç (com la mora automatica, art. 63), però l'art. 50 els hi fa aplicables el Codi civil, al que el Codi de comerç es refereix com a "derecho común" i que a Catalunya és el Codi civil de Catalunya, art. 111-4 CCCat.

L'obligació es un vincle jurídic entre persones destinat a l'intercanvi de bens o serveis (obligació contractual) que enllaça un DRET amb un DEURE, en la qual una persona (CREDITOR) té un dret que li permet exigir el comportament d'una altra persona (DEUTOR) que suporta el deure jurídic de realitzar en favor d'aquella un determinat comportament (deure de PRESTACIÓ).

Fuentes de las obligaciones

• Fonts de les obligacions

Les obligacions entre particulars neixen del contracte (art. 1091) que n'és la font o origen principal en les relacions entre particulars quan es relacionen per l'intercanvi de béns o serveis. No obstant, les obligacions tenen altres fonts (art. 1089 CCEsp).

• També poden ser fixades per la llei (obligacions legals, art. 1090: es regeixen per la llei que les hagi creat però se'ls hi aplica supletoriament les disposicions generals del dret d'obligacions, arts. 1088-1213). Neixen sense la voluntat de la persona, pel fet de formar part d'una relació jurídica, com per exemple el matrimoni en el que la llei estableix determinades obligacions (algunes imperatives i altres modificables).

1FDPE 2025 Tema 7 Marc-R. Lloveras En les obligacions legals la llei imposa una determinada conducta o prestació a qui la mateixa llei converteix en deutor a favor de qui la llei considera creditor (obligació d'aliments entre parents; obligacions derivades de la potestat parental; obligacions dels tutors).

Tot i tenir una tipologia específica també són obligacions que neixen de la llei:

• Les obligacions també poden néixer sense un contracte o negoci jurídic previ entre les parts com es el cas de les obligacions "no contractuals" (il·licit civil, art. 1093 remet a 1902 i segs) com son les derivades del deure de reparar el dany causat per un accident (responsabilitat civil extracontractual) o per un delicte (art. 1092, remet al Codi Penal on es regula, tot i ser una materia civil, la responsabilitat civil derivada de delicte).

. També sorgeixen en els quasicontractes (gestió negocis aliens sense mandat i cobrament indegut, 1887 i segs; gestió d'afers aliens sense mandat, art. 622-40 i segs CCCat).

Características de la RJO

• Características de la RJO: 1. Eficacia relativa: només obliga a les parts de la relació, art. 1257 CCEsp; gran diferencia amb els drets reals i eficacia erga omnes (ho hem vist en el tema 3). 2. Contingut patrimonial: el contingut de les obligacions civils i mercantils, especialment les contractuals, és sempre un comportament economicament avaluable destinat a intercanvi de bens o serveis.

En aquest context, s'admet que puguin existir continguts extrapatrimonials (prohibició de fumar o d'entrar mascotes a un hotel, per exemple), però no poden ser mai el contingut essencial o únic d'una obligació.

Sujetos y facultades: acreedor y deudor

• Subjectes i facultats: creditor i deutor (1) El CREDITOR (acreedor, accipiens) és titular d'un dret subjectiu que coneixem com a dret de crèdit, que té com a contingut una part de la conducta de la persona del deutor, la qual esdevé obligada a realitzar quelcom a favor del creditor o bé ho serà el seu patrimoni en cas que no realitzi aquesta conducta o la realitzi malament.

El terme creditor, acreedor deriva de crèdit i del llatí accipiens. No heu de confondre el terme dret de crèdit amb un crèdit o préstec. El creditor és qui tindrà dret a rebre una conducta, un pagament al seu favor. Aquesta conducta la creem amb l'obligació i no és merament un préstec ni el deure del deutor és el de retornar res.

• Aquest dret subjectiu està format per dues facultats basiques que es relacionen directament amb els deures del deutor: a) FACULTAT D'EXIGIR que té el creditor davant del deutor d'allò que aquest li deu (la prestació, contingut possible descrit per l'art. 1088 CC).

L'exigibilitat del dret de crèdit és fonamental ja que si el creditor no pot exigir jurídicament al deutor el compliment del seu deure de prestació mitjançant una ACCIÓ (pretensió davant dels tribunals) no estarem davant d'una obligació jurídica.

o Aquesta idea respon al que ja hem vist també en el tema 3 sobre el concepte de dret subjectiu. Si no existeix la possibilitat de la tutela jurídica via pretensió estarem davant d'una obligació social, moral, ètica, de gratitud, d'amistat, però que no està juridificada 2FDPE 2025 Tema 7 Marc-R. Lloveras i, per tant, no forma part del dret d'obligacions. També podem trobar el cas de la pretensio prescrita o caducada i la irrepetibilitat.

L'art. 1256 CC estableix que la validesa i el compliment dels contractes i les obligacions contractuals no pot deixar-se a l'arbitri d'un dels contractants (del deutor): això equivaldria a admetre una obligació d'acord amb la qual el deutor nomes compleix amb el seu deure si vol, i sense que el creditor hi pugui fer res.

o Tampoc s'admet (art. 1115 CCEsp) la condicio que depen de l'exclusiva voluntat del deutor (condició merament potestativa).

b) FACULTAT D'AGRESSIOen segon lloc, i subsidiariament, el creditor te la facultat d'atacar el patrimoni del deutor: el creditor, en cas d'incompliment, pot procedir judicialment contra els béns del deutor, ja que el patrimoni és el substrat de la seva responsabilitat.

(2) El DEUTOR (deudor; solvens) és el subjecte d'un DEURE JURÍDIC consistent en la realització en favor d'una altra persona (el creditor) d'una determinada conducta (PRESTACIÓ), que te dos elements fonamentals: deute i responsabilitat.

a) el DEUTE, que li imposa la realització del comportament degut (art. 1088: donar, fer, no fer), és el deure de realitzar una determinada conducta, que coneixem com a PRESTACIÓ.

b) la RESPONSABILITAT representa la submissiel deutor al poder del creditor (exigibilitat, garanties específiques) o de l'Estat (administració de justícia) en cas que no compleixi amb la seva obligació, la qual es fa efectiva mitjançant la facultat d'agressió de la que gaudeix el creditor (pretensions davant de l'incompliment i responsabilitat del deutor).

L'art. 1911 CC estableix la regla de la responsabilitat patrimonial segons la qual el deutor respon del compliment de les seves obligacions amb tots els seus bens presentsi futurs.

• És tracta d'una responsabilitat PATRIMONIAL: el deutor respon amb els seus bens (amb el seu patrimoni): no hi ha una responsabilitat personal en el sentit de fer-se efectiva sobre la propia persona a consequência de l'incompliment de les obligacions.
• És una responsabilitat UNIVERSAL: el deutor respon amb tots els seus bens: la responsabilitat recau sobre els béns presents i futurs, és a dir, que es fa efectiva sobre els bens titularitat del deutor en el moment de contraure l'obligació o en el moment de ser aquesta exigible i també sobre els que pugui adquirir posteriorment per qualsevol títol.
• Cada persona física respon amb el seu propi patrimoni; la persona jurídica (empresa) respon doncs també amb el seu patrimoni, eina que pot utilitzar la persona física o un grup de persones físiques per a limitar l'impacte d'aquesta responsabilitat (separació de patrimonis)en emprendre una activitat associativa o empresarial.
• A nivell civil coneixem però, com a excepció, els patrimonis protegits (Ley 40/2003 i art. 227-1 a 227-9 CCCat) per a les persones amb discapacitat que gaudeixen d'un règim especial (només responsabilitat pels actes necessaris per la protecció de la persona): és un patrimoni que si es constitueix sí que es considera com un patrimoni separat i específic S'EXCLOUEN de la responsabilitat universal els bens que la llei declara especialment INEMBARGABLES, art. 605 i segs LEC.

3FDPE 2025 Tema 7 Marc-R. Lloveras Entre d'altres (606.1): El mobiliario y el menaje de la casa, así como las ropas del ejecutado y de su familia, en lo que no pueda considerarse superfluo. En general, aquellos bienes como alimentos, combustible y otros que, a juicio del tribunal, resulten imprescindibles para que el ejecutado y las personas de él dependientes puedan atendercon razonable dignidad a su subsistencia.

(606.2) Los libros e instrumentos necesarios para el ejercicio de la profesión, arte u oficioa que se dedique el ejecutado, cuando su valor no guarde proporción con la cuantía de la deuda reclamada.

O també, (607.1): el salario, sueldo, pensión, retribución o su equivalente, que no excedade la cuantía señalada para el salario mínimo interprofesional. Per la quantia que superila mateixa LEC estableix uns percentatges d'embargabilitat (30% fins el doble del SMI; 50% pel triple del SMI; 60% pel quàdruple; 75% pel quintuple; 90% en endavant).

. Els percentatges es poden rebaixar entre 10 i 15% per càrregues familiars de l'embargat(art. 607.4).

. En canvi, no s'apliquen (jutge fixa el que considera) quan es tracti d'obligations d'aliments entre parents incloent també les derivades de procediments de separació o divorci (art. 608 LEC).

. Com que tots els creditors tenen com a base de la responsabilitat el patrimoni del deutor, encara que sigui tot el patrimoni, sorgeix la figura de les garanties per a subjectar un bé de manera especial al compliment d'una obligació i poder-lo executar amb preferencia a la resta de creditors. No obstant, en aquests casos la responsabilitat segueix essent universal o il·limitada, però la idea es que el creditor que gaudeix d'una garantia passa al davant dels altres.

• Com a excepció es pot pactar que la responsabilitat quedi limitada i aleshores no queda afectat íntegrament el patrimoni del deutor sinó béns específicament determinats. És el cas de l'art. 140 LH que permet pactar que una hipoteca només es faci efectiva sobre els bens hipotecats (i no sobre la resta del patrimoni); possibilitat prevista per la llei però utilitzada de manera totalment residual.
• D'altra banda, des de la Llei 25/2015 del mecanisme de segona oportunitat, existeix la possibilitat del concurs de persona física insolvent dins del qual es preveu un pla de pagaments i la possibilitat, tot i que amb molts requisits (especialment de vulnerabilitat i de liquidació de l'actiu embargable, vg art. 486 i segs) de l'exoneració de deutes (art. 715 TRLC 2020).

Sujetos de la relación obligatoria y organización de la pluralidad de sujetos

El fet que en una RJO hi pugui haver pluralitat de persones en cadascuna de les posicions (creditora o deutora) fa que aquestes mateixes persones, i en el seu defecte la llei, hagin d'establir alguna forma d'organització d'aquesta situació.

. La tria i l'organització del regim jurídic aplicable -dins dels limits de la llei- correspon, en primer lloc, a les persones que contracten i constitueixen l'obligació en exercicide la seva autonomia privada (1255, 1137, 1138).

. En segon lloc, i defectivament, correspon a la llei, la qual estableix els criteris supletoris o interpretatius, quan les parts no ho han previst o les seves declaracionsno són prou clares (1137, 1138).

. Cal però tenir present que en algunes ocasions la llei imposa directament (imperativament) el règim aplicable (solidaritat legal).

Les formes basiques d'organització de la pluralitat de subjectes: obligacions parciàries, mancomunades i solidaries.