L'Edat Mitjana: Bizanci, l'Islam i l'Imperi Carolingi

L'Edat Mitjana: Bizanci, l'islam i l'Imperi carolingi

Edat mitjana: etapes i característiques

1. - 5 2-> 3-5 4-> 5-> 6- 77

Per edat mitjana entenem, convencionalment i per a la civilització occidental, el període històric comprès des de la caiguda de l'Imperi romà l'any 476 dC fins a la presa de Constantinoble per l'Imperi otomà l'any 1453 i el descobriment d'Amèrica l'any 1492. Podem dividir l'edat mitjana en tres etapes.

L'alta edat mitjana és l'època de les invasions. Comprèn des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 dC fins a aproximadament l'any 1000, moment en què comença una època de ressorgiment, sobretot en els plans econòmic i cultural. Aquest primer període s'inaugura amb les invasions dels pobles germànics, que han d'abandonar les seues terres de procedència al nord d'Europa a conseqüència del refredament de les temperatures del segle V, i acaba amb la consolidació de l'expansió musulmana i les invasions vikingues que se succeeixen des del segle IX.

La plena edat mitjana correspon al període situat entre els segles XI i XIII. En aquesta època té lloc la crisi del Califat àrab.

Per acabar, la baixa edat mitjana va des del 1300 fins al 1453 (segles XIV i XV). És una època de crisi econòmica que porta a una successió de males collites. El 1348, a més, comença a expandir-se per Europa una forta epidèmia de pesta negra que redueix en un terç la població europea durant aquest segle.

Les característiques principals de l'edat mitjana són:

1. Ruralització: la població abandona les ciutats i es concentra principalment a les zones rurals.
2. Successives onades d'invasions, protagonitzades pels pobles germànics (segle V), musulmans (segle VII) i vikings (segles VIII-XI).
3. Un sentiment d'inseguretat de la societat, que genera relacions de dependència entre senyors i vassalls i que culmina en el feudalisme.
4. Tres imperis conviuen i lluiten per la supremacia: el bizantí, l'àrab i el carolingi.
5. En la societat, la classe dominant és la noblesa, que està composta per senyors de la guerra i propietaris de grans extensions de cultius (latifundis).
6. En l'economia, les activitats principals són una agricultura i una ramaderia orientades a l'autoabastiment. El comerç és mínim.
7. Existència de continues guerres i enfrontaments: els nobles tenen un exèrcit propi que es denomina "mainada". L'exèrcit del rei (host) està compost per les mainades dels nobles. L'exèrcit està format per la cavalleria, la infanteria, els arquers i els ballesters.
8. El cristianisme té una influència molt important en la societat medieval.

Les invasions

Les primeres invasions van ser les dels pobles germànics, que van començar al segle IV amb la invasió de l'Imperi Romà d'Occident i van portar a la caiguda de Roma l'any 476. Al segle V, es van constituir diversos regnes germànics: francs, visigots, vàndals ...

En segon lloc, i a partir del segle V, van arribar els eslaus. Van ocupar els territoris de l'est d'Europa abandonats pels germànics. Des del segle IX, van anar adoptant com a religió el cristianisme ortodox.

A partir del segle VIII, van anar arribant els musulmans des del nord d'Àfrica, envaint la península Ibèrica i entrant en continues guerres amb els regnes medievals cristians.

A finals del segle VIII, van arribar els vikings o normands des del nord d'Europa. Els normands tenien una religió politeista i veneraven déus com Odin i Thor.

Als segles IX i X, els magiars o hongaresos van atacar des de la zona central del riu Danubi.

Els principals regnes germànics que van envair Europa i els llocs on es van assentar van ser:

1. Regne ostrogot a la península Itàlica i a Dalmàcia.
2. Regne visigot al sud de la Gàl·lia i a Hispània.
3. Regne franc al nord de la Gàl·lia.
4. Regne burgundi al nord-est de la Gàl·lia.
5. Regne dels alamans al voltant del Rin.
6. Regne anglosaxó a Anglaterra.

Les característiques principals d'aquests pobles són:

1. Monarquia electiva que amb el temps evoluciona a hereditària.
2. Conserven alguns elements de la cultura romana: moneda, dret, llatí, cristianisme ...

L'Imperi carolingi

haiolus jmpauit Annis.1.

De tots els pobles germànics que es van assentar a Europa després de la caiguda de l'Imperi romà, el dels francs va ser l'únic que va aconseguir seguir fort i unit i que va perviure amb el pas del temps. Els francs eren governats per reis que estaven assessorats per una sèrie de funcionaris denominats "majordoms de palau". A la llarga, els majordoms van prendre el poder efectiu de l'imperi.

Carles Martell va ser un dels majordoms més importants en derrotar els musulmans a Poitiers l'any 732, batalla que va frenar el seu avançament per Europa i que els va deixar relegats a la península Ibèrica. El seu fill, Pipí el Breu, va destronar l'any 751 l'últim monarca franc i, amb el vistiplau del papa, es va erigir en rei.:0:0:0 ISGAPHANVS PP PIPINVS REX

El fill de Pipí, Carlemany, va augmentar el poder de la dinastia, que des del seu govern va rebre el nom de "carolíngia", i va conquerir nombrosos territoris. Els seus principals triomfs van ser:

1. Per petició del papa Lleó III, va conquistar el regne llombard, situat a la península italiana. Com a compensació, el papa va nomenar Carlemany emperador l'any 800 i el va convertir en un dels governants més importants del seu temps.
2. Més tard, va vèncer els saxons i la resta de pobles de Germània, tot i que va fracassar en el seu atac a l'emirat de Còrdova.
3. Va situar la capital de l'imperi a Aquisgrà, on, a més, va ubicar l'escola palatina, des d'on es difonia la cultura. Gràcies a aquesta escola, va tindre lloc l'anomenat "renaixement carolingi", un renàixer cultural fonamentat en la còpia de llibres antics i decorats amb miniatures.

Per a governar el seu imperi, va tindre el suport de:

1. Ducs, que governaven un ampli territori.
2. Comtes, al capdavant d'un territori xicotet denominat "comtat".
3. Marquesos, que governaven un territori que comprenia diversos comtats i que se situava en una zona fronterera que podia rebre atacs.

Després de la mort de Carlemany, els seus successors van dividir l'imperi en diversos territoris amb el tractat de Verdun (843).

L'Imperi bizantí

L'emperador Teodosi va ser l'últim emperador que va governar tot l'Imperi romà. Quan va morir, l'imperi es va dividir per facilitar-ne l'administració entre els seus dos fills: Arcadi va rebre l'Imperi Romà d'Orient, o Bizanti, i Honori, l'Imperi Romà d'Occident.

L'Imperi bizantí va situar la seua capital a Constantinoble (també anomenada Bizanci), fundada en honor de Constantí. Mentre Roma queia davant els ostrogots el 476, l'Imperi bizantí va aconseguir resistir a les invasions dels pobles germànics. El màxim esplendor d'aquest imperi es va assolir al segle VI gràcies a l'emperador Justinià I, que va conquistar les zones d'Itàlia i el nord d'Àfrica. Finalment, Constantinoble va ser presa l'any 1453 per l'Imperi turc.

L'emperador o basileu tenia el poder suprem polític i religiós. Administrativament, l'imperi estava dividit en una sèrie de províncies denominades "temes", que estaven regides per un cap politicomilitar o estrateg.

L'economia tenia en l'agricultura i el comerç les seues activitats principals. Així mateix, quant a la religió, l'Imperi bizantí va pertànyer a l'Església catòlica fins a l'any 1054, moment en què es va produir el Cisma d'Orient, amb el qual l'Església ortodoxa grega se'n va separar i, a partir de llavors, va quedar dirigida per un patriarca. Legislativament, es regien pel codi de Justinià, una recopilació del dret romà.

Respecte a l'art, cal remarcar l'ús de nous estils arquitectònics que tenien com a elements destacats la cúpula i les petxines (element arquitectònic utilitzat per a passar de plantes quadrades a circulars). També va proliferar l'ús del mosaic en la decoració.

L'islam

INTERNARRATIVAS TEORÍA PARA IMPRIMIR RECURSOS DE ELIGE UN RECURSO ...

• Portada de 01 L'Edat Mitjana: Bizanci, l'Islam i l'Imperi Carolingi I VA

Al segle VII, va sorgir una nova religió monoteista a la zona de la península Aràbiga: l'islam. Després de la mort del seu profeta, Mahoma (632), els àrabs van començar l'expansió de l'islam per Àfrica, Àsia i part d'Europa. Amb això van aconseguir formar un vast imperi que comprenia des de l'Índia fins a la península Ibèrica. El seu avançament per Europa va ser frenat per Carles Martell en la batalla de Poitiers l'any 732.

Segons l'islam, Mahoma va rebre la visita de l'arcàngel Gabriel, que li va revelar que era el profeta d'Al·là i que rebia la missió de predicar la nova religió. Mahoma va començar aquesta tasca a la ciutat de la Meca, i, en poc temps, va reunir un nombre important de seguidors.

Des d'aquell moment, van començar a considerar-lo una amenaça al poder de les autoritats locals i va ser perseguit. Per això, Mahoma i els seus seguidors van fugir de la Meca l'any 622 i van arribar a la ciutat de Medina. Aquesta migració es coneix amb el nom d'hègira.

A Medina, Mahoma va començar a governar políticament, a més d'ostentar el poder religiós. Per això va expulsar els jueus i altres opositors i va executar els que s'hi van resistir. Més tard, Mahoma va conquistar la Meca i va estendre el seu credo entre les tribus nòmades del desert aràbic.

Després de la mort de Mahoma l'any 632, els seus successors es van continuar expandint i van crear un gran imperi que va rebre el nom de Califat àrab.

Etapes del Califat

Podem dividir la història del Califat en diferents etapes: califes ortodoxos, omeies i abbàssides.

Etapa dels califes ortodoxos (632-661)

1. Eren els descendents naturals de Mahoma. Aquests califes van ser els següents: en primer lloc, va governar Abu-Bakr, sogre del profeta; després, va prendre el poder Omar, que va vèncer els bizantins i perses; més tard, Otman, que va redactar l'Alcorà, i, en últim lloc, Alí. Van estendre els seus dominis per tota la península Aràbiga, Pèrsia i gran part de l'Imperi bizantí.
2. Amb el nomenament d'Alí, va haver-hi un desacord en el si del Califat,la qual cosa va portar a una guerra civil que va concloure amb la primera divisió de l'islam. Els seguidors d'Alí es van convertir en els xiïtes, que creuen en la infal·libilitat dels imams i que Ali va ser el primer líder després de Mahoma.
3. L'altre grup, els sunnites, creuen que després de la mort de Mahoma, Abu-Bakr, Omar, Otman i Alí, en aquest ordre, van ser els quatre primers califes (líders) legítims de la comunitat musulmana.

Etapa dels omeies

1. Amb ells, el càrrec de califa es va convertir en hereditari, van establir la capital a la ciutat de Damasc i van estendre les seues conquestes des de l'Índia fins a la península Ibèrica, amb la qual cosa van aconseguir la màxima expansió del Califat.

Etapa dels abbàssides

1. Van governar des del 750 i van traslladar la capital a la ciutat de Bagdad. Amb ells, el Califat va aconseguir un gran desenvolupament econòmic gràcies al comerç, encara que els límits territorials van continuar estables i no es va estendre molt més. A partir del segle X, van tindre lloc diferents rebel·lions que van finalitzar amb divisions del Califat l'any 1258.

Organització política

En l'organització política del món islàmic, el califa constituïa la màxima autoritat política i religiosa. L'enorme extensió del Califat va portar els califes a dividir el territori en províncies i a crear càrrecs polítics, administratius i militars que actuaren en nom seu.

Els principals càrrecs polítics van ser:

1. Visirs: eren equivalents a ministres. La seua funció era l'administració de grans territoris.
2. Emirs: eren els governadors de les províncies, amb poder militar i polític.
3. Sultans: eren els sobirans dels regnes islàmics, i va acabar sent un títol amb què més endavant es coneixeria el mateix emperador.
4. Cadis: estaven al capdavant de les ciutats i s'ocupaven de la política local i dels ritus religiosos.

Economia islàmica

L'economia islàmica es va caracteritzar per:

1. Practicar una agricultura pròspera, que emprava noves tècniques de cultiu com el regadiu (sénia) i nous cultius (arròs, taronja, morera, cànem, safrà).
2. El desenvolupament d'un comerç actiu, que exportava productes manufacturats i importava esclaus, matèries primeres, or i plata.

Religió islàmica