1898, la crisis del fin de un imperio: repercusiones y regeneración

1898, la crisi de la fi d'un imperi

La derrota i la conseqüent pèrdua de les colònies van ser conegudes a Espanya com el "desastre del 98" (denominació de l'almirall Montojo), que es va convertir en símbol de la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració.

Repercussions econòmiques, polítiques i militars

Malgrat l'envergadura del "desastre" i del significat simbòlic que va adquirir, les repercussions immediates van ser menors del que s'esperava.

Encara que la guerra va comportar notables pèrdues materials a les colònies, no va ser així a la metròpoli malgrat el deute causat per la guerra, ja que hi va haver un repatriament dels capitals invertits fins aleshores als negocis de Cuba. Les estadístiques mostren que durant els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i una considerable inversió provinent de capitals repatriats. Tanmateix, a llarg termini, la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies i dels mercats preferents es va notar en la precària economia espanyola.

En l'àmbit polític, no va haver-hi grans canvis institucionals ni crisis d'Estat i el sistema de la Restauració va sobreviure al desastre. Els vells polítics conservadors i liberals es van adaptar als nous temps. El torn dinàstic va aconseguir mantenir-se i el règim va mostrar una gran capacitat de recuperació. Així, l'estabilitat política i econòmica que va seguir al "desastre" deixa entreveure que la crisi del 98, més que política o econòmica, va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica, que va tenir un gran impacte social.

Finalment, la derrota militar va suposar també un important canvi en la mentalitat dels militars, ja que una part d'ells es va inclinar, ideològicament, cap a postures més autoritàries i intransigents, impulsades per l'onada d'antimilitarisme que va venir després del "desastre". Això va comportar el retorn de la ingerència de l'exèrcit en la vida política espanyola, ja que bona part dels militars estava convençut que la derrota havia estat culpa dels polítics i del parlamentarisme.

El desencís del 98

La derrota va abocar la societat i la classe política espanyola cap a un estat de malestar i frustració perquè va significar la destrucció del mite de l'Imperi espanyol -en un moment en que les potències europees estaven construint grans imperis colonials a Àsia i Àfrica- i la delegació Espanyola a un paper de potència secundària en el context internacional, encara que mantenia petits dominis al continent africà. A més, la premsa estrangera va presentar Espanya com una "nació moribunda" amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. Aquesta visió va arrelar en bona part de l'opinió pública espanyola.

El "desastre" va donar cohesió a un grup d'intel·lectuals, conegut com la Generació del 98, caracteritzada per un profund pessimisme per una crítica mordaç a l'endarreriment, que va voler plantejar-se una profunda reflexió sobre el sentit d'Espanya i el seu paper en la Història.

Literats i pensadors, com Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán o Antonio Machado van intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les darreres restes de l'Imperi espanyol, havia arribat el moment d'una regeneració moral, social i cultural del país.

La voluntat de regenerar el país

El fracàs de la revolució del 1868 havia deixat una empremta important en els intel·lectuals progressistes, que consideraven que s'havia perdut una gran ocasió per modernitzar el país. Aquest era el sentiment dels intel·lectuals que van crear la Institución Libre de Enseñanza, quan el 1876 un grup de professors universitaris es van negar a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral. La institució estava profundament influïda pel krausisme i va ser una gran impulsora de la reforma de l'educació universitària i secundària a Espanya.

Alguns intel·lectuals formats a la Institución Libre de Enseñanza parlaven amb insistència de la necessitat de regeneració d'Espanya, i van encapçalar el moviment conegut com a regeneracionisme, que va comptar amb un cert suport de les classes mitjanes. Els seus ideals van quedar exemplificats en el pensament de l'aragonès Joaquín Costa, que va denunciar el clientelisme i el frau electoral com els responsables de la tergiversació del parlamentarisme espanyol. Segons Costa, la regeneració necessària d'Espanya havia de basar-se en la fi del caciquisme, en el progrés del camp espanyol i en la millora del nivell educatiu i cultural del país. El seu lema va ser "Escola i rebost"

El primer govern regeneracionista

La crisi colonial va estimular els moviments regeneracionistes, que van fer efecte en les opcions polítiques.

El govern de Sagasta estava desgastat i desprestigiat i el nou líder conservador, Francisco Silvela, va convocar eleccions i va formar un nou govern. El nou executiu incorporava la popular figura del general Camilo García de Polavieja, líder del corrent reformista conegut com "polaviejisme", i també al conservador català Manuel Duran i Bas com a ministre de Justícia. Aquest govern conservador va mostrar una certa voluntat de renovació i les seves propostes inicials de reforma es van centrar en projectes de descentralització administrativa i política pressupostària per fer front als deutes de la guerra.

L'oposició dels comerciants als nous impostos i les desavinences en l'executiu van portar que l'any 1901, la regent atorgués el poder als liberals. Les promeses de "regeneració" havien quedat en retòrica, sense que tinguessin una autèntica incidència en la vida política del país. El torn de partits i les velles pràctiques mostraven la seva capacitat d'emmotllar-se a qualsevol intent de canvi i de regeneració.

Catalunya i la guerra de Cuba

Al llarg del segle XIX, les relacions de Catalunya amb Cuba van ser força intenses. Alguns catalans van fer-hi notables fortunes com a comerciants, propietaris d'enginy i altres negocis i també van participar en el tràfic d'esclaus. Molts dels capitals guanyats es van invertir a Catalunya i els seus propietaris van ser coneguts com a "indians". Les cases que van construir en retornar, amb una palmera davant la façana per recordar l'ambient del Carib, en són un clar testimoni.

L'illa va ser un important consumidor de productes catalans (teixits, vins, olis ... ), per la qual cosa sectors econòmics molt rellevants, agrupats en els Círculos Hispano-Ultramarinos, van defensar la reserva de l'illa per als productes espanyols, i es van oposar a la concessió de l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. L'aranzel Cánovas i la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units (1894) van convertir Cuba en un mercat privilegiat per a la indústria catalana.

Les diferents actituds davant la guerra

En esclatar el conflicte cubà, la majoria de les classes benestants i les principals entitats econòmiques catalanes van voler defensar el darrer mercat colonial al seu abast i van donar suport a la política de guerra del govern. En canvi, les classes populars, que mitjançant el sistema de lleves proporcionaven la majoria dels soldats reclutats per a la guerra, van protagonitzar diferents manifestacions antimilitaristes. Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i es van manifestar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí.

Dins el catalanisme, inicialment van predominar els partidaris de la política bel·licista, tot i que es denunciaven els constants incompliments dels acords de Zanjón. Quan l'any 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, molts grups catalanistes es van mostrar partidaris a negociar la pau directament amb els cubans abans de perdre la guerra.

Les conseqüències del 98 i el tancament de caixes

La pèrdua de Cuba va suposar en el terreny econòmic una reducció considerable de les exportacions catalanes i un augment dels tributs per tal de fer front als deutes de guerra.

La reforma del ministre Villaverde, que va apujar impostos l'any 1899, va generar un moviment d'oposició entre els gremis de comerciants de Barcelona, que van negar-se a pagar els nous tributs. El moviment, conegut com el Tancament de Caixes, va tenir una resposta repressiva per part del govern, que va empresonar els principals dirigents dels gremis. En protesta, Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona, va dimitir.

Davant aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a agafar consciència de la incapacitat dels partits dinàstics per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. La crisi del 1898 va comportar a Barcelona, i progressivament a tot Catalunya, la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.

La maduració del catalanisme polític: la Lliga Regionalista

L'impacte de la crisi del 1898

El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però sobretot polític. Els partits dinàstics es van veure desprestigiats i es va dubtar de la seva eficàcia per regenerar.

Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que s'havia desmarcat progressivament del sistema de la Restauració, comptava amb uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social.

Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia.

A més, la seva actitud crítica amb la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials i per aspirar a un protagonisme més gran en la política espanyola i catalana. Semblava que havia arribat el moment de fer un salt qualitatiu cap a la seva consolidació com a força política.

Cap a una nova política catalanista

L'any 1898, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja en el qual hi havien participat alguns dinàstics catalans com, per exemple, Manel Duran i Bas, i després de la protesta ciutadana coneguda com el Tancament de Caixes, els dirigents de