La Guerra Freda, descolonització i nou ordre mundial

La Guerra Freda

La Guerra Freda fou un conflicte ideologic, polític, economic i militar que tingué lloc entre els Estats Units i la Unió Sovietica, amb els seus respectius aliats, entre 1947 i 1991. Tot i no enfrontar-se directament en una guerra oberta, ambdues superpotències competiren per la influencia global mitjançant guerres per intermediaris, espionatge, curses armamentístiques i disputes ideologiques. La Guerra Freda es feu evident a través de la divisó d'Europa pel Teló d'Acer, l'establiment de pactes militars com l'OTAN i el Pacte de Varsovia, les curses armamentística i espacial, crisis com la dels míssils de Cuba, les guerres de Corea i Vietnam, i la propaganda ideologica a escala global. Els trets destacats de cada bloc ideologic reflectien visions oposades del món: el bloc capitalista, liderat pels EUA, defensava la democracia liberal, l'economia de mercat, els drets individuals i la llibertat d'expressió, mentre que el bloc comunista, liderat per la URSS, promovia el partit únic, l'economia planificada, el col·lectivisme i la repressió ideologica.

A Europa, el Teló d'Acer simbolitzava la separació entre l'Europa occidental capitalista i l'oriental comunista. Aquesta diviso es visqué amb tensió, repressió i fort control a l'est, mentre a l'oest es defensaven les llibertats democràtiques. El Mur de Berlí n'esdevingué el maxim exponent. La doctrina Truman, anunciada el 1947, representava l'estrategia nord-americana per contenir el comunisme mitjançant l'ajuda a països amenaçats per la influencia soviètica. En resposta, la doctrina Jdànov defensava que el món es dividia entre imperialistes (EUA) i democràcies populars (URSS). En aquest context, els EUA impulsaren el Pla Marshall, que proporcionava ajut economic per reconstruir Europa occidental i frenar el comunisme. Per la seva banda, la URSS creà el COMECON, organisme de cooperació economica entre els països socialistes.

Les diferencies entre capitalisme i comunisme eren clares. En l'ambit social, el capitalisme defensava les llibertats civils, mentre que el comunisme promovia el control estatal. Economicament, el capitalisme es basava en l'economia de mercat i el comunisme en la planificació centralitzada. Culturalment, el capitalisme permetia la lliure expressió i la diversitat, mentre que el comunisme imposava censura i propaganda. Políticament, els països capitalistes tenien pluripartidisme i eleccions lliures, mentre que els comunistes es regien per un partit únic autoritari. Els líders de cada bloc foren figures clau del segle XX. Als Estats Units destacaren Truman, Eisenhower, Kennedy, Nixon i Reagan. A la Unió Soviètica, hi hagué Stalin, Khrusxov, Brejnev i Gorbatxov. Ambdós blocs patiren problemes interns. Als EUA, el moviment Black Power denunciava la discriminació racial, el macarthisme perseguint suposats comunistes durant els anys 50, i el moviment hippy expressava rebuig a la guerra del Vietnam i a la societat de consum. A la URSS, els plans quinquennals fixaven objectius economics que sovint conduïen a greus carències, les purgues de Stalin eliminaven dissidents, i els gulags eren camps de treball forçat per opositors.

La Guerra Freda es basava en l'anomenat "equilibri del terror", sostingut per la teoria de la Destrucció Mútua Assegurada (MAD). Segons aquesta, si una potència atacava amb armes nuclears, l'altra respondria de forma devastadora, cosa que conduiria a la destrucció total de les dues. Això evità una guerra directa.

Etapes de la Guerra Freda

1La Guerra Freda es desenvolupà en diverses etapes: entre 1947 i 1962 hi hague maxima tensió amb episodis com Berlí, Corea i la crisi de Cuba; entre 1962 i 1979 es visqué una distensió o convivencia pacífica; entre 1979 i 1985 es reprengué el conflicte amb fets com la guerra de l'Afganistan i l'escalada armamentística promoguda per Reagan; i finalment, entre 1985 i 1991, amb les reformes de Gorbatxov (glasnost i perestroika), s'encaminà el desmantellament del bloc comunista i la fi de la Guerra Freda. Alemanya fou un dels escenaris centrals del conflicte. Després de la Segona Guerra Mundial, quedà dividida en dues: la RFA (República Federal Alemanya), capitalista i amb suport occidental, i la RDA (República Democratica Alemanya), comunista i controlada per la URSS. El Mur de Berlí simbolitzà aquesta separació brutal. Un dels moments de maxima tensió fou la crisi dels míssils de Cuba el 1962. La URSS installa missils nuclears a Cuba, molt a prop dels EUA. El món es troba a punt d'una guerra nuclear, però l'acord per retirar els míssils i la promesa nord-americana de no envair Cuba evità el conflicte. La guerra d'Afganistan (1979-1989) marcà una nova etapa del conflicte. La URSS hi intervingue per mantenir un govern comunista, mentre els EUA fincaven els rebels mujahidins. Aquest conflicte suposà un fort desgast economic i moral per a la Unió Soviètica.

La Guerra Freda acabà amb la caiguda del Mur de Berlí el 1989 i la dissolució de la Unió Sovietica el 1991. Amb això, els Estats Units es consolidaren com a potencia hegemónica i es donà pas a un nou ordre mundial.

Descolonització

Durant els segles XIX i XX, les grans potències europees van estendre el seu domini sobre amplies regions d'Àfrica, Àsia i altres parts del món, en un proces conegut com a imperialisme. Aquest domini no només es basava en l'explotació economica i l'ocupació militar, sino també en la imposició de models culturals, polítics i socials als pobles colonitzats. La descolonització fou la resposta a dècades de dominació colonial, i representà una lluita per la llibertat, la identitat i la dignitat dels pobles oprimits. Entenem per descolonització el proces mitjançant el qual les colonies van aconseguir la seva independencia respecte de les potències europees, en un moviment que es va intensificar especialment després de la Segona Guerra Mundial, durant la Guerra Freda, entre 1945 i 1975, tot i que alguns processos es van prolongar fins a finals del segle XX. Aquest procés va afectar profundament regions d'Àfrica, Àsia i el Carib, que fins aleshores estaven sota el domini de potencies com el Regne Unit, França, Belgica, Portugal i els Països Baixos.

Causes de la descolonització

Les causes de la descolonització van ser múltiples. En primer lloc, moltes colonies havien contribuït a l'esforç bel lic durant la Segona Guerra Mundial i, un cop finalitzat el conflicte, exigien més drets i autonomia. A això s'hi afegia la debilitat economica i militar de les metropolis, que dificultava el manteniment dels imperis colonials. Un altre factor clau va ser l'auge dels moviments nacionalistes dins les colonies, que reivindicaven la llibertat i l'autodeterminació dels seus pobles. A mes, en el context de la Guerra Freda, tant els Estats Units com la Unió Sovietica -les dues superpotencies emergents- defensaven, per motius ideologics i geoestrategics, la fi del colonialisme i competien per guanyar influencia als nous estats independents. Finalment, cal destacar el paper fonamental de les Nacions Unides, una institució que, des de la seva creació el 1945, va donar suport explicit al dret d'autodeterminació dels pobles i va condemnar el colonialisme com a pràctica contrària als principis de llibertat, igualtat i pau mundial.

Conferència de Bandung

2Un moment clau en aquest procés fou la Conferencia de Bandung, celebrada l'any 1955 a Indonesia, on es van reunir líders de països africans i asiàtics recentment independitzats. Aquesta conferència va servir per defensar la cooperació entre països del sud global i rebutjar el colonialisme, el racisme i la intervenció de les grans potències. També va ser l'origen del que mes tard es coneixeria com el Moviment dels Països No Alineats.

Conseqüències de la descolonització

Les conseqüències de la descolonització foren múltiples. Per una banda, es va produir un augment considerable del nombre de països independents al món. Però el procés no sempre fou pacific: en molts casos es van generar guerres, conflictes ètnics i inestabilitat política, sovint a causa de les fronteres imposades pel colonialisme o de la manca d'estructures d'autogovern. També es va obrir un nou periode de relacions internacionals marcat per la Guerra Freda, en què les noves nacions sovint es veien pressionades per alinear-se amb un dels dos blocs.

Gandhi i Ahimsa

Mohandas Karamchand Gandhi, conegut com a Mahatma Gandhi, va néixer el 1869 a Porbandar, a l'Índia, dins d'una família benestant de la casta dels comerciants. El seu pare era un alt funcionari del govern local i la seua mare era una dona molt religiosa, influencia que marcaria profundament la vida de Gandhi. Va estudiar dret a Anglaterra i després va treballar a Sud-àfrica, on va començar la seua lluita contra la discriminació i va desenvolupar les seues idees sobre la resistencia pacífica. Una de les accions més emblemàtiques de Gandhi va ser la Marxa de la Sal, l'any 1930. Aquesta marxa de més de 300 quilòmetres, des de l'Ashram de Sabarmati fins a la costa de Dandi, va ser una protesta contra l'impost britànic sobre la sal, un producte basic per a la població índia. Durant la marxa, milers de persones es van unir a Gandhi per recollir sal de forma simbolica i desobeir la llei colonial. Aquesta acció no violenta va tenir un gran impacte tant a l'Índia com a l'estranger, i va demostrar la força de la desobediencia civil com a eina de lluita.

El concepte d'Ahimsa, central en el pensament de Gandhi, significa "no-violencia". Aquesta idea prové de tradicions religioses com el jainisme, l'hinduisme i el budisme, i implica el respecte absolut per la vida i la negativa a causar danys a cap ésser viu. Gandhi va convertir l'Ahimsa en un principi polític i una estratégia de resistencia: per a ell, la veritable força es trobava en la capacitat de resistir l'opressió sense respondre amb odi ni violencia. Aquesta filosofia va inspirar molts altres moviments pacifics al món, com els liderats per Martin Luther King als Estats Units o Nelson Mandela a Sud-africa.

La Unió Europea

La Unió Europea (UE) és una organització política i economica única al món, sorgida del desig de garantir la pau, l'estabilitat i la prosperitat a Europa després de les devastadores guerres mundials del segle XX. El seu origen es troba en el context de la postguerra, amb Europa arrasada economicament i socialment després de la Segona Guerra Mundial, i amb la necessitat urgent d'evitar nous conflictes bel lics entre les potencies europees. En aquest escenari, diversos líders van defensar la idea d'una Europa unida, però un dels més destacats va ser Robert Schuman, ministre d'Afers Exteriors de França, qui el 9 de maig de 1950 va proposar la creació d'una comunitat economica per gestionar conjuntament la producció de carbó i acer, recursos clau per a la guerra. Aquesta proposta, coneguda com la Declaració Schuman, és considerada el primer pas cap a la integració europea i marca l'origen simbolic de la UE, amb el 9 de maig celebrat com el Dia d'Europa.

Tractats i ampliacions de la Unió Europea

A partir d'aquesta proposta, es van anar signant diversos tractats que van consolidar i ampliar la cooperació europea. El primer va ser el Tractat de París (1951), que creà la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), amb sis països fundadors: Alemanya Occidental, Bélgica, França, Italia, Luxemburg i els Països Baixos. Posteriorment, els Tractats de Roma (1957) establiren la Comunitat Economica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), amb l'objectiu de crear un mercat comú i afavorir la integració economica. Amb l'Acta Única Europea (1986) es va reforçar la cooperació institucional per assolir el mercat únic, que es va completar el 1993. El gran salt qualitatiu es va produir amb el Tractat de Maastricht (1992), que suposa el naixement oficial de la Unió Europea i el començament de la unió economica i monetaria, que portaria a la creació de l'euro. Aquest tractat també introduí la ciutadania europea i amplià les competencies de la UE en àmbits com l'educació, la sanitat i la política exterior. Els següents tractats, com el d'Amsterdam (1997) i el de Niça (2001), van reformar les institucions europees per preparar-les per a les grans ampliacions cap a l'Est. Finalment, el Tractat de Lisboa (2007) va reforçar el funcionament institucional de la UE i va crear càrrecs com el president del Consell Europeu i l'alt representant de la UE per a Afers Exteriors.

Els països fundadors de la UE van ser sis: Alemanya Occidental, Belgica, França, Italia, Luxemburg i els Països Baixos. Amb el temps, la Unió s'ha anat ampliant de forma progressiva. El 1973 s'hi van afegir Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit. El 1981 s'hi va incorporar Grecia, seguida d'Espanya i Portugal el 1986. El 1995 es van adherir Austria, Finlandia i Suecia. Una de les ampliacions mes importants es va produir l'any 2004 amb l'entrada de Xipre, Eslovaquia, Eslovenia, Estonia, Hongria, Letònia, Lituania, Malta, Polònia i la República Txeca. El 2007 s'hi van afegir Bulgaria i Romania, i el 2013, Croacia. Aquesta expansió ha fet que la UE hagi passat de 6 a 27 membres. Tanmateix, no tot ha estat creixement: el 31 de gener de 2020, el Regne Unit va abandonar la UE, en un procés conegut com a Brexit, que va suposar un dels reptes més grans a la cohesió del projecte europeu.

Candidats a l'adhesió a la UE

Actualment, diversos països han sol·licitat l'adhesio a la UE. Entre els candidats oficials es troben Albania, Bosnia i Hercegovina, Georgia, Moldavia, Montenegro, Macedonia del Nord, Serbia, Turquia i Ucraïna. Alguns d'aquests processos avancen lentament, especialment en el cas de Turquia, però d'altres, com el d'Ucraïna, han pres impuls a partir de la invasió russa de 2022 i el desig d'aproximació d'aquest país a Europa Occidental.