Història de Catalunya: de l'antiguitat al segle XVIII

Historia de Catalunya (part I)

mossos d'esquadra

1. L'antiguitat a Catalunya
2. La Catalunya romana
3. El naixement de Catalunya
4. La Catalunya feudal (s. XI-XII)
5. L'expansió catalanoaragonesa (s. XIII-XIV)
6. La crisi de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV)
7. Catalunya en la monarquia hispânica i la Guerra dels Segadors (s. XVI-XVII)
8. La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre
9. Les transformacions del segle XVIII

Guia d'estudi per a l'ingres a la PG-ME - Coneixements de l'entorn

L'antiguitat a Catalunya

9mossos d'esquadra

Tema A.1.

Historia de Catalunya (part I)

1. L'antiguitat a Catalunya

La historia de Catalunya com a tal no comença propiament fins a l'edat mitjana i, per tant, el passat remot del nostre país se circumscriu a l'activitat de pobles diversos en un territori que a la llarga serà el que tindrà sentit polític amb el nom de Catalunya. L'historiador Vicens Vives va definir Catalunya com a "redós" i "passadís", "redós" on es configuraran cultures pròpies i autóctones i "passadís" per on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura que, en relació constant amb les anteriors, configuraran l'especificitat de l'antiguitat a Catalunya.

Sabem per la indústria lítica, pertanyent al paleolíticoinferior, que existien grups humans caçadors/recol- lectors en diversos indrets del territori. La resta humana més antiga és l'home de Talteüll, al Rosselló, de fa uns 450.000 anys. I cal destacar la mandíbula de Banyoles, de fa uns 70.000 anys. El neolític l'edat dels metalls, la colonització grega i la cultura iberica són etapes de la historia antiga catalana.

La Catalunya romana

2. La Catalunya romana

La ciutat de Roma fou el centre d'un vast imperi mediterrani que comprenia la península Ibérica. Fou en el transcurs de les guerres púniques entre Roma i Cartago quan els romans van desembarcar a Catalunya: el 218 a. de C. Gneu Corneli Escipió posava peu a Empúries. La guerra amb els cartaginesos, la gradual submissió dels pobles peninsulars i l'organització de la presència i del poder romà iniciaren el procés de romanització de la península Ibérica.

El territori català, pel fet d'estar situat al vessant mediterrani, fou objecte d'una romanització intensa, la qual cosa significà l'adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilit- zació llatina. Una civilització basada en una economia agraria de productes mediterranis (blat, vinya i olivera), dotada d'un comerç florent que, en una gran part, tenia com a destinataria la mateixa Roma, i d'un artesanat notable (ceramica i teixits).

La ciutat era l'element clau de l'organització política i vital d'aquesta cultura, on hi havia els ens admi- nistratius i de govern i vivien els propietaris de les terres. La ciutat més important de la Catalunya ro- mana fou Tarraco, on es reproduïa l'estructura urbanística típica de les ciutats romanes (forum, termes, amfiteatre, circ, aqueductes, muralles ... ), a semblança de la mateixa Roma. La xarxa urbana romana, però, cobria tot el territori català i, a més, estava ben comunicada entre si per les vies romanes, alguna de les quals, com la Via Augusta, comunicava amb la capital de l'imperi. Tot plegat venia acompanyat d'un procés de llatinització, és a dir, de la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes. A la llarga, el contacte del llatí amb les llengües existents va propiciar el naixement de les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. El sistema economic i social romà es basava en l'esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal.

Crisi i transformació de l'imperi romà

10 Guia d'estudi per a l'ingres a la PG-ME - Coneixements de l'entornA.1. Historia de Catalunya (part I) mossos d'esquadra

La crisi del sistema socioeconòmic esclavista, com a conseqüència de la paralització de l'expansió militar -que feia que no augmentés el nombre d'esclaus i, consegüentment, n'augmentés el preu-, va portar, a partir del segle Ill d. de C., cap a una gradual transformació de l'imperi. D'aquesta transforma- ció, en són trets característica la permeabilitat de les fronteres amb l'entrada dels barbars o poblacions estrangeres, el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma -molt preocupada a augmentar els impostos per un deute creixent i amb una inflació desbocada- i la crisi de les ciutats. Tot plegat comportà una ruralització de la societat, una transformació dels esclaus en colons i l'adopció d'una estructura política resultat de la barreja d'elements romans i d'elements aportats pels pobles nouvinguts d'arrel germanica, com els visigots.

Entre els segles v i vill, els visigots van conformar una entitat política peninsular monarquica, amb Toledo com a capital, no exempta de tensions que no van permetre una cohesió absoluta, molt romanitzada, de base agrícola i rural i convertida al catolicisme (s. VI). El 711, bandes armades del nord d'Àfrica en- traren a la Península, derrotaren els visigots i, rapidament, ocuparen el territori.

Al voltant del 720 ja s'havia produït l'ocupació sarraïna dels territoris catalans. Les poblacions autocto- nes es decantaren per diferents opcions: lluitar contra els invasors, frequentment amb mals resultats per a ells, avenir-se al seu domini o marxar i refugiar-se en les zones pirinenques. En qualsevol cas, la vinguda i l'establiment dels musulmans a la Península i a Catalunya marquen la historia posterior d'ambdós territoris i signifiquen la partida de naixement de Catalunya com a entitat política independent.

El naixement de Catalunya

3. El naixement de Catalunya

El naixement de Catalunya se situa entre els segles Ix i x. L'antecedent polític immediat a la seva forma- ció el trobem en la creació de la Marca Hispanica que va impulsar Carlemany. Aquests territoris havien de ser la frontera entre el seu regne i els dominis sarraïns que havien estat vencuts anys abans pel cabdill franc Carles Martell a la batalla de Poitiers (732), i van servir perquè el rei franc anés estenent el seu domini a l'altra banda dels Pirineus. El fracàs de la conquesta de Saragossa (778) va fer que no pogués estendre la Marca fins a la frontera natural de l'Ebre tal com desitjava. Amb tot, el lliurament a Carlemany de la ciutat de Girona (785) o la conquesta de Barcelona (801) van emmarcar un territori, que correspon a allò que és conegut com la Catalunya Vella, que aglutinava els territoris pirinencs, el compresos entre el Llobregat i el Cardener, el Segria mitjà i la Conca de Tremp.

Aquests territoris van ser dividits en comtats i se n'encomanà el govern a diferents comtes. Tots aquests comtes estaven vinculats en règim de vassallatge als reis francs i no tenien cap mena d'unitat entre si. Responien a una estructura jeràrquica de dependencia senyorial que anava conformant les relacions de poder entre les classes dominants en l'època feudal. Eren nomenats pel rei franc, no tenien caracter hereditari i exercien la sobirania (administració política, economica i judicial) en nom del rei. A voltes aquest domini provocava algun aixecament local antifranc.

Amb el pas del temps, alguns d'aquests comtes anirien sobresortint i agafant més poder. Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona, reuní diferents comtats i repoblà les planes interiors de la Catalunya central. A partir d'aquest moment, es produïren dos fenòmens que foren definitius perquè Catalunya esdevingués una unitat política independent.

El primer, un procés hereditari del poder comtal, la qual cosa consolidava el pes polític dels comtes respecte al rei franc, i el segon, una desvinculació final dels comtes catalans respecte a la monarquia franca, cosa que es produí cap al 988 amb el comte Borrell II. Això ens fa present de quina manera es barregen un seguit de factors per explicar-nos el naixement de la Catalunya sobirana: feblesa d'una monarquia franca que havia canviat de dinastia, enfortiment dels comtes catalans, que ja passaven la seva autoritat política de pares a fills, i relació entre els diferents comtats catalans acceptant la Guia d'estudi per a l'ingres a la PG-ME - Coneixements de l'entorn

Primacia del casal de Barcelona

11A.1. Historia de Catalunya (part I) mossos d'esquadra

primacia gradual del casal de Barcelona. Tot plegat, un procés comú en l'origen de molts regnes medievals.

La Catalunya feudal (s. XI-XII)

4. La Catalunya feudal (s. XI-XII)

Els segles xI i XII signifiquen la consolidació definitiva de Catalunya com una unitat política d'estat feudal, independent i aglutinada per la casa de Barcelona. Es comença una expansió que porta a la conquesta del que anomenem la Catalunya Nova durant el segle XII, que porta les fronteres de Catalunya fins a Tortosa el 1148 i a Lleida i Fraga el 1149.

El 1137, Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla de Ramir el Monjo, amb la qual cosa es forma la Confederació Catalanoaragonesa, una unió dinàstica, més que no pas una fusió entre Aragó i Catalunya, en la qual cada territori conserva les seves institucions, lleis i tradicions i només comparteixen el monarca, que es converteix en "comte rei". El que no es va poder mantenir foren els drets sobre Occitània. Cap al final del segle XII i principis del XIII l'expansió de l'heretgia dels càtars o albigesos en aquella regió va desencadenar un procés bèl·lic entre el papa Inocenci III i el rei de França contra els catalans. La batalla de Muret, on va morir el mateix rei Pere el Catolic, va significar la fi del domini catalanoaragonès sobre aquestes terres.

Estem davant d'una societat plenament feudal on hi ha dos estaments privilegiats, el nobiliari i l'eclesiàstic, i una massa de pagesos lligats a la terra i sota la jurisdicció dels senyors. Les rela- cions feudovassallàtiques marcaven la jerarquització entre els senyors, regulada pels usatges. Tota aquesta consolidació del feudalisme es va produir en el marc d'un creixement economic progressiu, amb un increment de la població, de la producció agrícola, amb l'ampliació dels cultius, del creixe- ment de les ciutats, que s'anirien convertint en els centres de producció artesanal, i d'una gradual prosperitat pel comerç, amb la incipient aparició dels primers mètodes comercials i l'ampliació de la massa monetària.

L'expansió catalanoaragonesa (s. XIII-XIV)

5. L'expansió catalanoaragonesa (s. XIII-XIV)

Jaume I el Conqueridor (1208-1276) fou qui inicià l'expansió de la corona catalanoaragonesa en dues direccions: la Mediterrania i el sud peninsular. La conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa fou duta a terme entre 1229 i 1235 i les seves terres foren repartides entre la noblesa catalana i el rei. La con- questa de València, territori on el domini sarraí havia establert una pròspera agricultura, durà del 1232 al 1244, quan les tropes catalanes es van trobar amb les del regne de Castella, que també s'estaven expansionant cap al sud. L'acord amb Castella va aturar l'expansió a la zona d'Alacant-Múrcia.

Els descendents del rei Jaume van anar ampliant els territoris de la monarquia amb la conquesta de territoris mediterranis com Sardenya, Sicília, Nàpols, els ducats grecs d'Atenes i Neopàtria i les instal- lacions comercials del nord d'Africa. Tot això era fruit del creixement economic i, alhora, la causa de la prosperitat comercial i de la navegació. Els navegants i comerciants catalans tenien controlada bona part del comerç de la Mediterrània, la qual cosa significava el creixement de les companyies comercials, el desenvolupament de les tècniques comercials i l'augment de la banca (canviadors, lletres de canvi).

Aquest pes de la monarquia va suposar, alhora, la gradual consolidació de les institucions polítiques del país entre els segles XIII i xv. Entre aquestes institucions cal destacar les Corts Catalanes, assem- blea política formada per representants dels tres estaments: el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial o representants de les ciutats. Les funcions de les Corts eren legislatives, aprovaven nous impostos, assessoraven el monarca i negociaven privilegis a canvi de subsidis.

Guia d'estudi per a l'ingres a la PG-ME - Coneixements de l'entorn

12