U3. El problema del conocimiento en filosofía: realismo e idealismo

U3. El problema del coneixement

1.

Hi ha un mon extramental? Relació entre el mon i el subjecte. Existeix la realitat amb independencia d'un subjecte que la conegui? Existeix, al marge del subjecte, un objecte a conèixer? No serà l'objecte un producte del subjecte? hi ha alguna manera de saber que el que conec yo es el mon de la realitat ? això que conec yo es real o és només una imatge del meu cap ?

Corrents de pensament

Destaquem dues corrents:

a) Realisme metafísica realitat existeix en sí mateixa. És a dir, suposa que les coses -la realitat- existeixen amb independencia d'un subjecte que les conegui. Per tant, les coses són independents i tenen una existència pròpia. Existeixen d'una manera sparada Hem de tenir en compte, però, que el realisme és principalment una postura de teoria del coneixement. Parteix de la idea que subjecte i objecte són entitats reals independents, i defensa que el subjecte no posa eres en el coneixement de l'objecte, simplement reflexa allò que l'objecte posa, com si fos un mirall.

Idealisme metafísica La realitat només existeix en la consciencia del subjecte. És a dir, considera que les coses -la realitat- nomes son tals, tenen realitat i existeixen, si hi ha una consciência, un subjecte que les pensi. D'aquesta manera, les coses depenen dels subjectes, i per tant, la seva existència és dependent i sempre relativa als subjectes: l'objecte és un constructe del subjecte. És el subjecte qui a partir de les dades de la consciència construeix una totalitat que anomenem objecte. És la consciencia mateixa qui constitueix el món.no existeix el mon més enllà de la mente del subjecte el mon només existeix dins de ka ment subjecte .

Consideracions sobre l'idealisme metafísic

COMPTE! L'idealisme metafísico més sentits que el que hem explicat aquí. En aquest punt, només ens serveix per respondre a la pregunta: existeix un món fora del meu pensament? Però també podem utilitzar el terme idealisme metafísicoer respondre a la pregunta: l'autentica realitat és material o immaterial?, que treballem mes endavant. Així, l'idealisme metafísicade vegades no significa que no es pugui demostrar l'existencia d'una realitat extramental, sino que, afirmant que existeix una realitat fora de la nostra ment, es manté que és constituïda per idees que posseeixen un caracter immaterial (així, l'idealisme s'oposaria al materialisme). Plató seria un exemple.

Plató i l'idealisme

PERQUE AFIRMAN QUE PLATO NO ES UN AUTOR IDEALISTA ? El terme "idealisme" pot fer referencia a dues postures filosofiques diferents: o bé significa la postura filosofica que defensa que la realitat immaterial és més autèntica i rellevant que la material, o bé pot significar la postura filosofica que defensa que no existeix un món extramental, és a dir, fora de la nostra ment. Plató no és un autor idealista en aquest segon sentit, ja que segons Plató tant les Idees (món intel·ligible) com les coses (món sensibles) existeixen al marge del subjecte, és a dir, tenen una existència extramental, objectiva, independent del coneixement del subjecte.

2.

Com és la realitat?

Quants principis té la realitat?

Aquesta disputa entre essència i aparença, filosofia de l'ésser i filosofia de l'esdevenir, ens porta a fer-nos la seguent pregunta: que fa que coses diferents entre si siguin definides i enteses com a una? Hi ha una unitat en les coses diverses?La més immediata i primaria de totes les questions filosofiques, que es presenten a l'esperit humà, per no emmudir mai, es la de l'oculta unitat de l'esser, que se'ns mostra múltiple i dividit, embolicat en la bigarrada diversitat de les experiències. Heimsoeth, H. Los seis grandes temas de a metafísica occidental Aquesta pregunta metafísica, que és la pregunta per l'ésser, parteix de la constatació que la realitat és mobil i canviant. Tot i així, es tracta d'identificar allò constant en un mon on les coses semblen no aturar-se mai: davant la diversitat, intentem determinar la unitat de les coses. Així, podem reformular la pregunta: existeix una unitat primigenia, anterior i fundadora de tots els objectes? La tasca dels Presocratics va consistir en trobar aquesta realitat com a causa, principi i fonament de tot, que van anomenar arkhé. L'arkhe és el PRINCIPI RECTOR que governa sobre totes les coses. Quin és l'arkhé de les coses existents?, es preguntaran. Al marge de les respostes concretes de cada presocràtic, sí que podem agrupar les respostes que van oferir en dos grups en funció de la quantitat de principis que consideraven l'arkhé.

1. a) Monisme. Es consideren monistes les filosofies que admeten un únic gènere de substância, de principi essencial de la realitat. Només hi ha una espècie de realitat a partir de la qual es constitueixen totes les altres realitats aparents. En última instancia, totes les realitats aparents que es manifesten s'han de reduir a aquesta última realitat essencial. Els primers presocràtics van ser tots monistes, i no serà fins a la disputa entre l'ésser de Parmenides i l'esdevenir d'Heràclit que apareixen els pluralistes.Com veurem, les postures monistes poden ser o bé materialistes o bé espiritualistes, segons on es posi allò primari i el principi de totes les coses, és a dir, en la matèria o en l'esperit.

2. b) Pluralisme. S'aplica a la doctrina que admet una pluralitat de substàncies: els principis de la realitat són múltiples. Són representats els presocràtics posteriors a Parmenides i Heràclit: Empedocles, Anaxàgores i els atomistes (Demòcrit).

És material o immaterial?

La segona pregunta que ens podem formular és: tot allò que existeix, és purament material o en la constitució del real intervenen elements immaterials? Les alternatives es poden reduir a dues:

Metafísiques materialistes

Afirmen que tot allò que es real és material i neguen l'existencia d'éssers immaterials o espirituals: l'unica causa de la realitat es la materia, entenent-la com un tipus de realitat tangible: tot en l'univers son cossos en moviment, i el que no és cos no forma part del l'univers. Podríem pensar, aleshores, en les idees que tenim en la nostra ment i arribar a la conclusió que són immaterials. No obstant això, segons aquest punt de vista, l'activitat de la ment es podria reduir també a matèria, ja que no seria res més que el resultat d'un conjunt de reaccions electroquímiques, purament materials. Son exemples de filosofs materialistes alguns presocràtics (Tales, Demòcrit ... ), Epicur, Hobbes, Voltaire, Diderot o Marx, els quals, aquests tres últims, van aportar el substrat dessacralitzat i naturalista d'idees que havien de configurar bona part de la visió laica del món.

Metafísiques espiritualistes (o idealistes)

En la seva expressió extrema o dogmatica, neguen l'existència de la matèria i afirmen que tota la realitat es constitueix d'éssers immaterials (l'ésser és idea). Per exemple, per a G. Berkeley, només hi ha dues menes de realitats, totes dues immaterials: les idees (en la nostra ment o en la de Déu) i les ments o esperits (les nostres ànimes i Déu). La natura o món, les coses que percebem, no són res més que el desplegament de les idees que formen part del pensament diví. Així mateix, Berkeley afirma rotundament: esse est percipi, és a dir, ésser és ser percebut. Amb aquesta afirmació mostra l'absurd de creure en l'existència d'éssers materials externs a la percepció, ja que perquè alguna cosa sigui ha de ser percebuda.

Postura dualista i idealisme

COMPTE! Si en la postura dualista trobem una defensa de la preeminencia d'allò que és espiritual (allò que és immaterial) sobre allò que és material, com és el cas de Plató, es tractaria igualment d'una postura idealista, ja que l'autentica realitat, la que té una valoració ontologica superior, és la de les Idees, que és immaterial. L'altra, formada per les coses, és una mera còpia imperfecta (perquè és material). Idealista, en aquest sentit, no té una connotació de "negació del món extern", sinó que, acceptant l'existència d'un món diferent al meu pensament, dóna més realitat i veritat a allò immaterial enfront d'allo material.

Problemes del materialisme

5.2.1. Problemes del materialisme assenyala algun problema del materialisme Des d'una postura ingenua, afirmar l'existencia d'una realitat material sembla prou senzill i inclus intuïtiu: la nostra experiencia quotidiana ens mostra que existeix una realitat material externa a nosaltres. També ens experimentem a nosaltres mateixos com una realitat material, com un cos que puc sentir, tocar, etc. Però si superem aquesta ingenuïtat inicial ens adonarem que afirmar l'existència d'una realitat material es tan problematic com afirmar l'existencia de realitats espirituals. Com demostrem o coneixem la seva existència? Les nostres sensacions són subjectives, són estats mentals: què ens fa pensar que estan provocades per una realitat material independent de la nostra ment? Sobre aquesta relació (món extern-representació mental) no és possible cap experiència i, per tant, no és possible cap coneixement. Per altra banda, hi ha un tipus de materialisme que ens porta a defensar una concepció mecanicista segons la qual tots els successos del món responen a lleis causals. Ara bé, si inclus el nostre comportament pot ser explicat i previst per referencia a la seva causa ... on queda la llibertat humana? Per últim, considerem el problema ment/cervell. Pel materialisme, ment i cervell són la mateixa cosa: tots els nostres estats i processos mentals (per exemple, l'enamorament, el record d'un moment de la meva infancia, etc.,) son identificables amb estats neuronals del cervell. Malgrat això, aquest problema no ha estat resolt de manera evident. -Un problema del metal·lisme te problemes com explicar la realitat exemple:el dolor estar enamorat és una experiència que no és material.

Teoria del coneixement

Teoria del coneixement. Sencer

Com podem conèixer?

Quin és l'origen i la constitució del coneixement? Veure'm dues teories principals i tradicionals que es van establir a partir de la modernitat: el racionalisme i l'empirisme. Analitzarem l'origen del coneixement, és a dir, on situen l'origen del coneixement, quines facultats intervenen i com es valoren aquestes facultats (fiabilitat); els pressupòsits gnoseologico, és a dir, les idees basiques sobre el coneixement que accepten com a veritables i que serveixen de fonament a les seves teories; el metode que defensen per obtenir un coneixement valid; la justificació, és a dir, com argumenten que la seva teoria sobre el coneixement és la correcta; l'estatus del coneixement assolit, és a dir, el grau d'evidencia de les conclusions a les que arriben; i, per últim, alguns representants principals.

El racionalisme

2.1. El racionalisme Segons el racionalisme, el coneixement te el seu origen en la raó i només és valid quan prové d'aquesta (autosuficiencia de la raó com a font de coneixement). La raó és autosuficient en dos sentits: el seu exercici no es pot veure limitat per cap instancia superior (religió, tradició, autoritat, etc.,). Això suposa un trencament amb la concepció filosofica medieval que subordinava la raó a la fe. només a la raó li perteca jutjar sobre la veritat. Tota veritat ha de ser racional, i per això les dades que ens proporcionen els sentits no tenen cap valor, ja que la seva informació no és fiable. Sigui com sigui, les idees innates son un seguit de principis evidents o primeres veritats que serveixen de fonament logic a la resta dels nostres coneixements. Per elaborar el coneixement es fa servir el metode deductiu: es parteix de les idees innates, que es capten intel·lectualment a través de la rao, i mitjançant el raonament es dedueix tot allò que es pot saber sobre la realitat. Això implica que ho podem conèixer tot prescindint completament de les dades dels sentits. Segons el racionalisme, la superioritat d'aquest tipus de coneixement rau en el fet que les veritats basades en la raó són absolutament indubtables, ja que pensar el contrari és logicament impossible. Per tant, el saber que obtenim així ens proporciona veritats