Storia del Diritto: dal romano al visigoto nella Penisola Iberica

L'Arribada del Dret Romà a la Península Ibérica

La Romanització Jurídica . La romanització va ser un procés llarg i gradual a la Península Ibérica, que ja estava habitada per altres pobles abans dels romans. L'arribada de Roma va portar una nova manera de viure i, amb ella, noves necessitats jurídiques. Aquestes necessitats es van resoldre sovint recorrent al dret romà, que a la pràctica va començar a ser utilitzat pels habitants no romans.

Situació Jurídica dels Habitants

Inicialment, els pobles incorporats a l'Imperi Romà, anomenats peregrins, continuaven regint-se pel seu propi dret. A molts pobles se'ls va concedir el dret llatí (ius latini), que no era la ciutadania romana, però els reconeixia el dret a casar-se amb romans (ius connubii) i la capacitat per fer transaccions patrimonials (ius commercium).

Concessió del Ius Latini i la Ciutadania

L'any 74 dC, l'emperador Vespasià va concedir el ius latini a tots els habitants de la Península Ibérica. Això significava que podien utilitzar el ius civile romà en assumptes patrimonials. A més, tothom que ocupés una magistratura municipal adquiria la ciutadania romana. Al segle II dC, Adrià va estendre aquest privilegi a tots els membres de les cúries municipals. Finalment, l'any 212 dC, l'emperador Caracal·la va estendre la ciutadania romana a gairebé tots els habitants de l'imperi. A partir d'aquest moment, el dret romà va esdevenir l'ordenament jurídic per als habitants de la Península.

La Creació del Dret a Roma i la Península

La creació del dret a la Península Ibérica reflectia la creació del dret a Roma.

• República (754-367 aC): A l'antiga Roma, el dret (ius) es va separar de la religió (fas). El ius civile original es basava en la interpretació dels costums dels avantpassats (mores maiorum), inicialment pels pontífexs. Aquest dret era per als patricis, però després es va obrir als plebeus i es va fixar a la Llei de les 12 Taules. Durant la República, el pretor urbà era clau per dictar dret entre ciutadans. Es va desenvolupar el ius honorarium (dinàmic i innovador) i el ius gentium (dret per als peregrins, comú a tothom), que complementaven el ius civile.
• Principat (367-27 aC): Amb August, la legitimitat del príncep va passar a recaure en ell. Les decisions del senat van adquirir valor de llei, sovint basades en propostes del príncep (Oratio principis). Els juristes van seguir actuant, però les seves respostes havien de ser autoritzades pel príncep (ius publice respondendi). El príncep va començar a crear dret a través de constitucions imperials (leges) amb valor de llei, considerant-se hereu del poder del poble romà. Les constitucions generals podien ser Edictes (als súbdits), Mandats (als funcionaris), Decrets (sentències) o Escriptes/Subscriptiones (respostes a particulars). Les reformes d'Adrià (s. II-III) van consolidar l'administració del príncep. Els juristes van limitar-se a assessorar (consilium principis). Al final del Principat, es va començar a distingir entre ius vetus (antigues fonts) i ius novum(constitucions imperials).

Dominat i Recopilacions

1· Dominat (235-476 dC): Aquesta època va començar amb una crisi i es va consolidar amb Dioclecià i la divisió de l'Imperi. L'emperador tenia un domini absolut, amb poder concentrat. El principi "allò que plau al princep té força de llei, el príncep no està sotmès a la llei" es va consolidar. Les fonts de creació del dret eren les leges (voluntat del príncep). Els tipus de leges eren Edictes (generals), Decrets (sentències), Rescripta (respostes a casos concrets), Adnotatio, i Sanctio pragmatica. En oposició a les leges, hi havia els iura (escrits dels juristes antics). · Ordenament Jurídic del Dominat i Recopilacions: Per garantir la certesa del dret, Teodosi II va intentar recopilar totes les constitucions generals. Obres com els Codis Gregorià (291) i Hermogenià (295) van recopilar rescriptes i constitucions. Teodosi II va promulgar un nou codi (Codi Teodosià) que només permetia utilitzar les constitucions incloses en ell. Per als iura, la Llei de Cites de Valentinià III (426) va determinar quins juristes es podien invocar als judicis: Papinià, Pau, Gai, Ulpià i Modestí, coneguts com el "Tribunal dels Morts". Aquesta Llei de Cites es va incloure al Codi Teodosià. La pobresa de la cultura jurídica del moment es veia en la limitació a només cinc autors. Hi havia recopilacions de leges, iura, i col·leccions mixtes. Va sorgir un "dret de la pràctica" per donar resposta a les necessitats reals, que sovint s'enfrontava al dret oficial

El Desenvolupament Autonom de la Tradició Jurídica Romana durant la Monarquía Visigòtica

Assentament del Poble Visigot

Els visigots es van assentar a l'Imperi a partir del segle III, i van adquirir progressivament trets de la societat romana. Es van enfrontar a l'Imperi, dividits entre partidaris de l'enfrontament i partidaris d'integrar-se. El foedus de 418 va permetre l'assentament a Aquitània, allunyant-los de la Península. El rei visigot va començar a crear dret (Lex), basant-se en el dret romà, que era l'únic ordenament complet vigent.

Legislació Visigòtica

Els primers reis visigots van ser legisladors.

• Codi d'Euric (476): Recull lleis d'Euric i reis anteriors, basades en el dret romà per resoldre problemes pràctics. No era un ordenament complet, sinó una compilació de solucions.
• Breviari d'Alaric (506): Per facilitar el coneixement del dret, Alaric II va ordenar compilar leges i iuraromanes. Conegut com Breviari d'Alaric o Llei romana visigotoria, pretenia compilar tot l'ordenament jurídic vigent. Incloïa una interpretatio (explicació) que acompanyava les lleis i els iura. Era una selecció que feia el dret romà assequible a la cultura del moment. La selecció de iura va ser molt reduïda. Alaric volia corregir injustícies i dissipar l'obscuritat del dret romà, declarant el Breviari com a text exclusiu, prohibint altres llibres. Va substituir el dret romà anterior i, juntament amb el Codi d'Euric, va conformar l'ordenament jurídic del regne visigot. El Breviari era una recopilació del dret romà del Dominat.
• Còdex Revisus de Leovigild (580): El Codi d'Euric va quedar obsolet. Leovigild va crear una nova compilació per actualitzar l'obra d'Euric, eliminant imprecisions i adaptant-la. Va eliminar algunes lleis i n'hi va afegir de noves, incloent la fi de la prohibició dels matrimonis mixtos. Leovigild va formalitzar la ruptura amb l'Imperi Romà d'Orient i va buscar una nova 2legitimació per al poder del rei, possible per la conversió del seu fill Recared al catolicisme el 587.

Liber Iudiciorum (654)

Els monarques visigots van trobar legitimació en la ideologia de l'Església, especialment en el pensament d'Isidor de Sevilla. Isidor defensava el carácter ministerial del rei: el poder tenia origen diví i estava al servei de Déu, per conduir el poble al bé. Els reis eren reis quan governaven rectament. Aquesta ideologia va influir en el Liber Iudiciorum. El rei presentava les seves lleis als concilis de l'Església per obtenir el seu suport, tot i que la creació del dret seguia sent exclusivament del monarca.

La Ruptura amb el Dret Romà

L'expulsió dels bizantins i la conversió al catolicisme van canviar la relació amb el dret romà. Txindasvint va voler crear una obra àmplia que fes innecessari recórrer al Breviari. Aquesta obra, acabada per Recesvint a mitjans del segle VII, va ser el Liber Iudiciorum. Aquesta és l'obra més important del regne visigot i suposa la ruptura amb el dret romà i la tradició textual romana. El Liber prohibia recorrer al dret romà per a la resolució judicial.

Caracteristiques del Liber Iudiciorum

Recesvint va promulgar el Liber l'any 654, revisat pel VIII Concili de Toledo per augmentar el seu prestigi. Va consolidar el monopoli legislatiu del rei: només ell podia crear llei i omplir llacunes. Els jutges només podien aplicar el Liber i, en cas de llacunes, havien de remetre les parts al rei. El Liber tenia carácter retroactiu. Era una compilació de lleis de reis visigots i del Breviari, però adaptada. Estava estructurat en 12 llibres.

Revisions i Versions Vulgatae

Ervigi va fer una revisió l'any 681, afegint i traient lleis. Després d'Ervigi, no hi va haver més versions oficials. Juristes anònims van incloure lleis posteriors i alteracions en l'àmbit privat, per a la pràctica professional. Aquestes versions privades es van anomenar vulgatae. El Liber va tenir una gran difusió i va ser l'obra més important del dret visigot, fins i tot després del 711.

Crisis del Dret Visigot

Al segle VII, el dret creat pel rei s'allunyava de les necessitats i practiques jurídiques reals, especialment en una societat feudalitzada on els usos i costums feudals no eren reconeguts pel dret oficial. La falsificacións i l'alteració de textos originals es van fer freqüents al final del període visigot, pràcticament imparables després de l'ocupació musulmana del 711.

Els Drets Hispanics a partir de la Tradició Jurídica Visigotica. El Dret Altomedieval

Assentament Musulmà

La invasió musulmana (711-716) va posar fi a l'organització política visigoda, però no a l'ordenament jurídic. Els musulmans van permetre als cristians conservar la seva religió i el seu dret, el Liber Iudiciorum. Els cristians vivien sota domini musulmà (mossàrabs), al nord en territoris no controlats, o a la Marca Hispânica (Imperi Carolingi). Tots mantenien la tradició jurídica del Liber. A partir del segle IX, molts mossarabs van emigrar al nord. L'alta edat mitjana va portar una nova concepció del dret i noves idees polítiques i jurídiques.

Pervivencia de la Tradició Visigòtica

Formació de la Res Publica Christiana . Les idees d'Agustí d'Hipona sobre la submissió del món terrenal al sobrenatural, amb el poder humà d'origen diví, van ser continuades pel Papa Gelasi, que distingia l'autoritasdel pontífex de la potestas dels reis. Isidor de Sevilla va defensar el carácter ministerial del rei, que només existia per complir objectius divins i era un instrument de l'Església. Els reis perden la seva funció si no actuen rectament. Carlemany (coronat emperador l'any 800) va fusionar el poder temporal i espiritual, fent el bateig un vincle polític. L'excomunió implicava l'expulsió de l'Església i de la comunitat política. La teoria de la res publica christiana es va estendre amb Carlemany, defensant que no hi ha organització política fora de l'Església (amb Crist com a cap, sacerdot i rei), que el poder té origen diví i el rei té un poder ministerial (rei-jutge, no rei-legislador) per defensar l'Església.

Situació als Regnes Peninsulars

Els nous monarques de la Reconquesta es consideraven hereus dels reis visigots. Els regnes hispanics eren comunitats polítiques dins de l'Església. Els reis havien d'instaurar la justícia cristiana, però la feblesa deguda a l'ocupació musulmana va fer que es parlés de descobriment i restauració de l'antic i bon dret, no de creació de dret.

Enfrontament entre Papa i Emperador

La res publica christiana permetia enfrontaments per la supremacia entre el poder temporal i l'espiritual. La Lluita de les Investidures al segle XI entre Enric IV i Gregori VII en va ser un exemple. Gregori VII defensava que Déu havia dipositat els dos poders en mans del Papa, que podia retirar el poder temporal als reis si no governaven rectament. Van sorgir doctrines com la teocràcia pontifícia (emperador sotmès al Papa) i el cesaropapisme (Papa sotmès a l'emperador).

Caracteristiques i Components del Dret Altomedieval

Concepte del Dret A l'alta edat mitjana, la justícia s'identificava amb la voluntat divina. El dret era inherent a cada persona segons la seva condició, part de l'ordre diví. Els homes no creaven dret, sinó que el descobrien. No hi havia dret objectiu ni subjectiu abstracte, el dret s'identificava en situacions concretes. La posició de cada individu depenia del lloc que Déu li havia assignat. El dret era connatural i existent en les relacions humanes. 4