Les poètiques d'avantguarda en la música, Conservatori Superior de Música Del Liceu

Estètica de la música

Conservatori Superior de Música del Liceu

7/V/2025 Alícia Daufí MuñozDesprés de Schönberg De fet, l'autentica revolució va arribar en abandonar-se les escales diatoniques i cromàtiques, que eren el fonament lingüísticomú de la nostra vella música.

La música d'avantguarda, o també anomenada postweberniana, neix gràcies a un impuls crític, filosofic i estètic, més que no pas per raons d'ordre estrictament musical.

Almenys des del punt de vista teòric, la musica electronica es presenta com l'acte revolucionari més radical que es dona en la tradició de la música occidental.La música es troba alliberada de qualsevol vincle. Ja no existeixen aquelles dades imprescindibles que s'havien de tenir en compte: el timbre dels instruments, el material de l'escala diatònica o el de la cromàtica.

La notació musical tambe va patir molts canvis. La música electronica va abolir el problema de la notació.

Tot i així, les altres musiques d'avantguarda van suposar problemes a la grafia musical: sorolls, estructures ritmiques alienes a la tradició, nous sons ...

Llenguatge i estructura

La música d'avantguarda ha tingut el merit innegable de desmitificar el món classic dels sons, que s'havia percebut com a l'únic possible, afavorint l'aparicio d'una reflexió nova i radical al voltant dels fonaments de la música.

L'ideal d'un music d'avantguarda consistiria en la realització "de una estructura que viviera en el tiempo mismo, no en un tiempo espacializado a través de una forma exterior y preexistente". Per tant, "en la música clásica, la experiencia personal se halla mediatizada por los arquetipos formales, mientras que en la nueva música tal experiencia se expresa directamente" (Gisèle Brelet, Esthétiques et création musicale).

Indeterminació i negació del llenguatge musical

A l'Escola de Darmstadt hi van coincidir compositors de personalitats tan diferents com Boulez, Berio, Maderna, Nono i Stockhausen, entre d'altres.

Recordem que la filosofia era un dels motors de l'obra avantguardista. De fet, les musiques de les avantguardes anaven acompanyades de declaracions de principis, de textos explicatius amb un elevat to filosofic, fins que, a vegades, resultava difícil establir si les obres musicals es creaven com a il·lustració dels escrits teòrics o al revés.

Aquí podem establir tota característica d'una avantguarda:

• el judici que s'emeti sobre les seves obres musicals és inseparable del judici que s'emeti sobre els seus escrits teorics i filosofics. I el mateix a la inversa: els escrits formen un cos compacte l'un amb l'altre, tractant-se d'una forma única de projecció artística.

Per tant, el primer canvi de perspectiva que l'avantguarda es va exigir a sí mateixa va ser la inclusió de l'actitud crítica en l'obra musical.

Així mateix, estem acostumats a concebre la historia de la música corresponent al segle XX com una dissolució progressiva del món tonal i de les estructures formals que expressaven la naturalesa arquitectonica, les tensions i les resolucions d'aquest món.

L'atonalitat i la dodecafonia van apareixer com els exemples més paradigmàtics d'aquesta revolució que havia subvertit les lleis del passat en haver creat un nou mon sonor.

Aquesta visió histórica de la música és indicativa del procés de dissolució de la tonalitat que s'opera en una serie de músics com Wagner, Mahler, Schönberg i Berg, arribant al seu punt culminant amb Webern.

Músics i conceptes clau

Els músics dels anys 70 no reconeixien en Schönberg un mestre i van atribuir un valor exclusivament marginal a la revolució dedocafònica de l'escola vienesa.

El major exponent de l'avantguarda és John Cage. Es tracta de l'enfant terrible de la música contemporània.

En Cage s'hi troba absolutament tot: la provocació, el gust per l'escandol, la ironia i el gest iconoclasta, el Zen (secta budista), el misticisme oriental, l'irracionalisme nietscheria i el neodadaisme.

La casualitat en la composició musical de Cage

Cage col·loca allò casual com a arbitre suprem de la composició musical.

L'atzar ja no és una obertura interpretativa, sinó la pròpia estructura: "¿qué fin tiene, pues, escribir música? Obviamente, tiene un único fin: el de no tener fines, o sea, que hay que hacer algo, pero exclusivamente con los sonidos. La respuesta debe asumir la forma característica de la paradoja: el fin de no tener un fin, o bien un juego sin fin. Pese a todo, este juego es una afirmación de vida; no se trata de un intento por aportar orden al caos o por alcanzar progresos en el acto de creación, sino de algo más sencillo: el juego es una manera de despertar a la verdadera vida, a la que estamos viviendo [ ... ]" (Silence, John Cage).

Altres conceptes clau de l'avantguarda

• Fer música com a "escolta" dels sons, en lloc de com a producció de sons.

Es tracta del principi pel qual es treballin els sons mitjançant la inclusió, mentre que per a tota la tradició occidental fer música havia significat portar a terme una elecció en el sí d'una escala jeràrquica per la que s'havia optat prèviament.

• Negació més explícita i radical de tota concepció lingüística de la música.
• L'abolició de qualsevol gènere de jerarquització.