Les resistències a la democratització política i social a Espanya (1902-1931)

El reformisme conservador i la Setmana Tragica

El relleu generacional en el lideratge polític

El primer terç del segle XX a Espanya va coincidir amb la majoria d'edat d'Alfons XIII i va estar marcat per la crisi gradual del sistema de la Restauració. El nou monarca va mostrar un tarannà intervencionista en els assumptes de govern i una aproximació progressiva al militarisme, cosa que en va incrementar el desprestigi com a rei constitucional i va afeblir institucionalment la monarquia.

Durant aquests anys, es va produir el relleu generacional en el lideratge dels partits que havien protagonitzat la primera etapa de la Restauració: Cánovas havia estat assassinat l'any 1897 i Sagasta, el 1903. Amb Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), va arribar al govern una generació de polítics influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar projectes de reforma des de dins el sistema. La manca d'un lideratge reconegut i les pugnes i divisions internes entre els partits del torn, però, van provocar una creixent inestabilitat política i constants canvis de govern.

Gradualment, es va enfortir una oposició política, social i intel·lectual al sistema que des de diverses perspectives polítiques (republicanisme, socialisme, nacionalisme perifèric) pretenia regenerar la política i desbancar els partits del torn. A més, la radicalització d'un sector del moviment obrer davant la forta repressió exercida per l'Estat i la patronal va degenerar en una forta espiral de violencia.

La incapacitat del sistema de la Restauració per democratitzar les estructures polítiques i eixamplar la base social donant mes protagonisme a les masses i a les creixents demandes socials del moviment obrer organitzat, va portar a la crisi definitiva del sistema l'any 1923, quan el progressiu protagonisme dels militars va conduir al cop d'estat i a la dictadura.

La revolució "des de dalt" de Maura

Després del fracàs del seu projecte regeneracionista, el líder conservador Francisco Silvela va abandonar la política i va deixar pas a Antoni Maura, que va accedir al poder el 1903. Després d'un parentesi liberal, un nou govern presidit per Antoni Maura entre els anys 1907 i 1909, l'anomenat govern llarg, va protagonitzar l'intent reformista més important impulsat pels conservadors. Maura va projectar el que ell mateix va denominar la revolució des de dalt, és a dir, un intent propiciat des del govern de regenerar el sistema polític, posant fi al caciquisme, reformant l'administració, proposant reformes socials i exigint més independencia de l'executiu enfront de la Corona. El seu objectiu era configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç, de marginar la vella oligarquia i impedir que les classes populars poguessin portar a terme una revolució des de baix. En aquesta direcció va impulsar una sèrie de reformes:

• La Llei electoral del 1907 que va establir mes controls sobre les juntes electorals, però no va aconseguir ni posar fi a la corrupció ni democratitzar el sistema politic, malgrat que va fer mes difícil el frau electoral.
• La Llei d'administració local que pretenia minimitzar el caciquisme i atreure el catalanisme conservador al seu projecte a partir de concedir mes autonomia als ajuntaments i diputacions, i reconèixer les regions.
• Impuls a la política social amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió, la instauració del descans dominical i les lleis de protecció d'accidents de treball, de condicions de treball de les dones i els nens, i de vagues.
• Impuls d'una política d'intervenció estatal i de foment en la industria nacional per estimular el desenvolupament economic. També es va establir una Llei de colonització interior per incentivar l'agricultura.

La guerra del Marroc

A partir del 1906, Espanya va continuar la seva penetracio al nord d'Africa. La Conferencia d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrances (1912) van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlântica (Ifni).

L'interès d'Espanya per aquesta zona venia estimulat tant pels beneficis economics que podia aportar (explotació de mines, inversions en ferrocarrils, obres publiques, etc.) com per la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exercit, molt erosionat arran de la desfeta del 1898. Els militars anomenats "africanistes" defensaven aquesta opció amb la pretensio de fer d'Espanya una nova potencia colonial.

Ara bé, la presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers, organitzades en cabiles, molt hostils a la presencia estrangera i no sotmeses al domini del sultà marroquí. Els atacs continuats dels rifenys van obligar a mantenir una forta presencia militar espanyola, que es va intensificar a partir del 1909, quan els rifenys van derrotar les tropes espanyoles al barranc del Llop i van ocasionar múltiples baixes. Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols al Rif amb tropes integrades per reservistes.

Si la guerra del Marroc i el sistema de reclutament de lleves ja eren molt impopulars, l'enviament d'aquest contingent de reservistes, molts de casats i amb família, va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular.

La Setmana Tragica del 1909

La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol del 1909, mentre es duia a terme l'embarcament de tropes cap al Marroc. Un comité de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, va fer una crida a la vaga general. Però la iniciativa popular va desbordar els convocants i va derivar en un esclat espontani en què es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre public i es van saquejar i van incendiar mes de 80 edificis religiosos, entre esglésies, convents i escoles. La revolta es va prolongar durant una setmana, i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component contra l'exercit i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església.

Amb la declaració de l'estat de guerra i despres de forts enfrontaments que van causar nombrosos morts i ferits, les forces de l'exercit van posar fi a la revolta i el 2 d'agost la ciutat va retornar a la normalitat. La repressió posterior va ser molt dura i centenars de persones van ser detingudes, es van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar més de 1 700 persones, i es van dictar 17 condemnes a mort, de les quals nomes es van executar cinc. Entre les execucions hi va haver la de Francesc Ferrer i Guardia, pedagog lliurepensador i impulsor de l'Escola Moderna, que, sense haver participat en els fets, va ser acusat de ser-ne l'inspirador ideologic.

La repressió que va venir després de la Setmana Tragica va aixecar una onada de protestes a tot Europa a consequència de la virulència i arbitrarietat exercida. El govern conservador de Maura va haver d'enfrontar-se a dures critiques, i liberals i republicans es van unir per exigir-ne la dimissió. L'oposició, amb l'ajuda de les campanyes internacionals de denúncia i sota la fórmula comuna "Maura no!", va aconseguir que Alfons XIII traspassés el govern als liberals.

L'enfortiment de l'oposició

Republicans i socialistes

El republicanisme va ser la principal força de l'oposició política i va constituir la minoria parlamentària mes nombrosa. Amb la finalitat de donar unitat al republicanisme, l'any 1903, va néixer Unión Republicana, que agrupava diferents grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. A les eleccions del 1903 i del 1905 va guanyar en algunes grans ciutats, com ara Barcelona, on va començar a destacar Alejandro Lerroux.

Per eixamplar el seu camp d'acció, Unión Republicana es va acostar a les forces regionalistes de Catalunya, Valencia i Galícia, i es va integrar el 1907 en la coalició Solidaritat Catalana. Aquesta orientació va ser rebutjada per una facció del partit, encapçalada per Lerroux, que l'any 1908 va crear el Partido Republicano Radical.

L'any 1912, va aparèixer un nou grup polític de caracter republicà, el Partido Reformista, fundat per Melquíades Álvarez i Gumersindo de Azcárate. Aquest partit tenia l'objectiu de democratitzar la vida política, i s'hi van acostar intellectuals com Manuel Azaña i José Ortega y Gasset. A Valencia, Vicent Blasco Ibáñez, polític i escriptor, va impulsar el blasquisme, un moviment republicà, populista i anticlerical, que va arribar a controlar l'Ajuntament de Valencia.

El PSOE va anar abandonant el seu aïllament politic i l'any 1910 va participar en la coalició republicanosocialista, que va obtenir 27 escons i els socialistes van aconseguir el seu primer diputat al Congrés. Els principals líders socialistes eren Pablo Iglesias i Francisco Largo Caballero, que estava al capdavant del sindicat socialista UGT. A partir del 1917, el partit va experimentar un debat intern entorn de la revolució sovietica. El seu rebuig a integrar-se en la Internacional Comunista va provocar una escissió el 1921, que va ser l'origen del Partit Comunista d'Espanya (PCE).

EL LERROUXISME

Alejandro Lerroux liderava un moviment republicà profundament anticatalanista que s'adreçava a les classes populars, i presentava un discurs molt demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari. Va aconseguir influir en amplis sectors de les classes populars barcelonines, oferint-los serveis i espais de sociabilitat (com les Cases del Poble, els berenars fraternals, etc.). Després d'uns primers èxits electorals, cap al 1910, després de la Setmana Tragica, Lerroux va perdre bona part de la seva influencia a Catalunya, va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid.

L'auge del catalanisme conservador

De tots els moviments nacionalistes, el català va ser el que va tenir mes relevancia i influencia política durant les primeres decades del segle XX. El partit amb més suports era la Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambo, que tenia un programa definit en el llibre La nacionalitat