Història de la Infermeria: des de la prehistòria fins a l'actualitat a Espanya

Història de la Infermeria

Prehistòria

Abans de la invenció de l'escriptura, els homes prehistorics eren nomades (no tenien un lloc fix on viure, anaven variant segons les estacions i la climatologia, tot això associat a la presencia de menjar). L'estructura del grup estava separada en homes (s'encarregaven de caçar i pescar, vigilar i buscar nous territoris on trobar menjar) i en dones (s'encarregaven de recol·lectar aliments, de preparar -cuinar- i guardar els aliments, tenir cura de les criatures, els ancians i els malalts). L'aparició de malalties quedava relacionada amb causes sobrenaturals, de tipus magic o religiós.

Així va sorgir la figura del mag o fetiller, que curava o guaria mitjançant ritus o càntics, per fer fugir els esperits malèfics. En aquest moment també apareix la figura de la dona que ajuda en els rituals, preparant remeis per a les malalties amb plantes, pedres i minerals, i observant que tenia acció medicinal i transmetre-ho a la seguent generació.

Edat Antiga

Les comunitats es van estabilitzant i deixen de ser nomades, per fer assentaments. Apareix l'escriptura i, gràcies a ella, comença a existir un registre sobre els coneixements medics, com per exemple en els papirs d'Èbers i Edwin Smith de l'antic Egipte, on es descriuen coneixements mèdics i quirúrgics, remeis per a malalties, conjurs i encanteris.

Continua predominant l'explicació magica i religiosa de les malalties, transformant molt lentament la figura del mag-sacerdot en metge- sacerdot. Els malalts són atesos en temples o prop de recintes religiosos. La figura del metge-sacerdot dona pas a una altra figura que tracta problemes traumatologics i de cirurgia menor. També apareix la figura de la llevadora, que és una dona sense preparació teorica però amb una gran experiencia que até els parts.

La civilització grega va suposar un canvi, doncs comença a desenvolupar la medicina científica: les malalties no són degudes a un castig diví, sino que hi ha causes naturals que les origina. Els grecs consideraven que al cos humà existien quatre humors o liquids: la sang, la bilis groga, la bilis negra i el moc, i tots han d'estar en equilibri. Així, la malaltia es dona quan hi ha un desequilibri. La metodologia medica es racionalitza i ordena: es busquen els signes i els simptomes, s'estudia el pacient i es valor, d'acord amb allò observat, quin es el seu problema de salut, procurant ajudar la naturalesa en la curació.

Per a la salut es dona molta importancia a la "higiene", entesa en un sentit mes ampli del que ara li conferim: vida ordenada, activitat física, descans, alimentació adequada, banys i massatges. Els metges rebien formació teorica i practica d'altres metges. Apareixen dos tipus d'institucions: unes en que es dona allotjament i atenció a viatgers i malalts (els antecedents dels hospitals), on hi figuren unitats amb habitacions per a cures i s'hi descriuen algunes d'aquestes practiques (banys, compreses fredes, alimentació); en altres llocs, es passa consulta als malalts de forma ambulatoria.

Metges grecs de renom

Hipocrates de Cos (460-370 a.C.): conegut com el pare de la medicina racional i científica. Proposava que la salut i la malaltia no tenien res a veure amb el deus, sino amb causes naturals, la dieta i els hàbits de vida. Treballà amb el que ara sabem que es una anatomia i fisiologia incorrectes, com la creença que existien 4 humors. En aquell moment la medicina estava dividida en dues tendencies: el diagnostic (Escola de Cnido) o la cura del pacient i el pronostic (Escola de Cos). Com que estava prohibit disseccionar cadavers, la medicina tenia moltes carències, així hi havia malalties comunes que se sabien tractar i altres que no, degut a que no es sabia que les provocava.

Galè (130-200 d.C.): fou un metge grec seguidor d'Hipocrates que va assolir una gran fama pel seu saber, va escriure molts tractats medics i va exercir una gran influencia en la medicina medieval. Encara estaven prohibides les disseccions humanes, però en canvi es podia estudiar el cos dels animals, el que el va permetre disseccionar animals com porcs i micos. Però això va conduir a certes idees errònies de com era el cos humà. Gale, es va dedicar a estudiar la funció dels ronyons i la medul.la espinal, i és cèlebre gràcies a la recopilació d'obres i lèxic mèdic que va fer, basant-se en la tradició hipocràtica. Així, la seva fisiologia es basa en la idea aristotelica de la natura, donant lloc a la distinció entre l'anima concupiscible (on es localitzava el fetge), l'anima irascible (el cor) i l'anima racional (el cervell).

Els romans van aprofitar i continuar amb els coneixements dels grecs. Van impulsar grans avenços en el camp de la salut pública (termes per a banys publics i massatges, aqueductes, clavegueram, magatzems de blat ... ). Degut al seu afany conqueridor, van adequar el tractament dels ferits al camp de batalla, creant hospitals militars, amb soldats que actuaven com a cuidadors. Posteriorment, també es farien servir per atendre malalts civils, amb metges i esclaus que els assistien.

Edat Mitjana

La religió oficial a Europa, el cristianisme, influeix de manera molt decisiva en l'atenció als malalts, doncs es considera que és un acte de caritat, molt ben valorat. Així, promoguts per l'Església, es van construir hospitals a les grans ciutats, en què s'atenia els pobres, desvalguts i malalts. A més, apareixien els monestirs, que mantenen els coneixements sobre medicina i atenen els malalts. Durant la segona etapa de l'Edat Mitjana, amb les Croades i l'alt nombre de peregrins, sorgeixen les ordres militars de Cavallers Hospitalaris, que a mes de lluitar assisteixen els malalts, així com els hospitals, en què descansen els peregrins i on s'aten els que emmalalteixen. Així, hi ha un clar exemple en hospitals construïts al llarg del camí de Santiago.

També es creen hospitals civils que depenen dels ajuntaments, en que s'assisteix amb pocs mitjans i en molts casos sense metge -> limitant-se a les atencions basiques d'infermeria. A les ciutats apareixen els gremis i les confraries, agrupacions que procuraven atenció per als seus membres quan emmalalteixen. També, en aquest període, es funden les primeres universitats, on s'estableixen els primers estudis de medicina. La infermeria en canvi, es considera com un mer ofici, sense necessitat de formació específica.

Els arabs van mantenir durant l'Edat Mitjana els coneixements medics dels classics grecs i van aconseguir un desenvolupament considerable en la cura dels malalts. Trobem grans metges que van residir a Al-Andalus (el que després seria Andalusia):

• Avicena
• Averroes
• Maimònides

Edat Moderna

Amb la reforma luterana, els països del centre i nord d'Europa deixen el catolicisme i expulsen els religiosos encarregats de la cura dels malalts als hospitals. Qui presta aquest servei a partir d'aleshores són persones sense preparació. A Espanya, i en d'altres països catolics, es creen hospitals per part de la l'Església, de particulars amb finalitats benèfiques o de les Administracions publiques. En tots aquests hospitals, l'atenció d'infermeria era prestada per religiosos. Tots aquests hospitals es destinaven a gent sense recursos, doncs els rics eren atesos per metges i cuidadors a les seves residències.

Es funden ordres religioses expressament dedicades a la cura dels malalts, que també s'encarreguen d'organitzar l'assistència hospitalaria i es preocupen per la formació dels infermers, a l'hora que també apareixen les primeres publicacions sobre aquesta materia. Els metges rebien formació universitaria. Altres professionals sanitaris eren el barber-sagnador, l'infermer i la llevadora o partera.

Edat Contemporània

La figura de la infermera professional i no religiosa apareix al segle XIX, gràcies a Florence Nightingale, que va dignificar la infermeria com a professió i va fixar les bases en què s'assenta la infermeria actual. El 1863 es va fundar la Creu Roja, que ha tingut un gran paper en la cura dels malalts a les guerres del segle XX. A finals del segle XIX, es promulga a Alemanya la primera Llei de Seguretat Social, amb el reconeixement del dret a l'assistència sanitària per als treballadors i la seva generalització posterior a la resta dels ciutadans.

Els hospitals es transformen deixant de ser el refugi per a persones sense recursos i desnonats, i essent centres especialitats en l'atenció sanitaria dels malalts, cada vegada amb mes mitjans materials i amb professionals mèdics i d'infermeria cada cop més ben qualificats. A Espanya, els canvis van començar a principis del segle XX, on es distingeixen tres tipus diferents de professions en l'àmbit d'infermeria:

• Els practicants, successors dels antics barbers (que realitzen cures i cirurgia menor, administren medicaments, col·laboren amb el metge, etc.)
• Les llevadores, encarregades de l'atenció dels parts naturals.
• Els cuidadors o infermers, majoritàriament pertanyents a institucions religioses o de caracter benèfic, que assisteixen els malalts hospitalitzats.

Als anys 50, es crea la figura de l'ajudant tecnic sanitari (ATS), titol que unifica les tres figures i eleva el seu nivell de preparació, vinculant els estudis a les facultats de Medicina. Als anys 60, hi ha una gran demanda d'aquests treballadors, degut a que es construeixen molts i molt grans hospitals.

Situació actual a Espanya

Degut als avenços i les exigencies de la professió, el 1977 es va creà el títol de Diplomat Universitari en Infermeria (DUI), amb formació de tres anys a les Escoles Universitaries d'Infermeria. El 2010 el titol d'Infermeria va esser un Grau Universitari, amb 4 anys de formació. Encara que els auxiliars van començar a treballar abans als hospitals, per l'escassetat d'infermeres i la seva progressiva professionalització, les seves funcions es regulen legalment a partir dels anys 60, assignant-los tasques d'assistència basica als hospitals. Se'ls denomina auxiliars de clínica. A mitjans dels anys 70, s'instauren els estudis de formació professional de primer grau que permeten l'obtenció del títol d'Auxiliar de clínica.