El naixement del món modern: de l'aristotelisme a la ciència, Uv

Procés gradual en la transformació científica

TEMA 3. EL NAIXEMENT DEL MÓN MODERN Historia del pensament. Grau d'Història UV LA NOVA CIÈNCIA

La ciència al segle XIV

1. Un procés gradual 1.1. La ciència al segle XIV Un dels trets distintius del pensament modern és l'aparició d'una nova concepció de la ciència. Aquesta concepció, com gairebé tots els fenòmens, no sorgeix sobtadament, sinó que és fruit d'un procés gradual. És incorrecte pensar que la ciència de Galileu i Newton substitueix la d'Aristòtil sense tenir en compte que en la mateixa edat mitjana ja es produïa una evolució interna que faria possible el sorgiment d'un Copernic o d'un Galileu. De la mateixa manera que al segle XIV apareixen els primers humanistes i van configurant una nova concepció del món, la ciència del XIV també està immersa en un procés de canvi. Vegem-ho breument.

de recordar que, si bé a final del segle XIII domina l'escola parisenca, hi ha més tendències importants: Llull, Roger Bacon, Albert, Teodoric. En altres paraules, no hi havia una sola filosofia, cosa que vol dir que Guillem d'Occam no va sorgir del no-res. Molts d'historiadors tenen la tendència de veure els fets com a conseqüència d'un conjunt d'idees prèvies. Així, les idees d'Occam a principi del segle XIV haurien donat lloc al desenvolupament de la ciència experimental. Però la relació entre empirisme i ciència no és de causa-efecte, en el sentit que no n'hi ha prou que s'efectue una crítica a la metafísica i se separe la raó de la fe perquè es produïxen avenços científics -com tampoc no n'hi ha prou, com diu Aristòtil, que el coneixement comence en els sentits. Més bé podríem parlar de conjunció de factors. A un d'aquests factors, les noves necessitats tècniques, ens hi referirem en l'apartat següent. Ara escriurem unes poques línies sobre la ciència de l'època en relació amb la filosofia aristotélica. L'estudi d'Aristòtil podia, d'una banda, permetre el progrés cientific, en la mesura que proporcionava amples camps d'investigació. Però, d'altra banda, podia ser-ne un fre, si ens hi acostàvem com si fos «paraula sagrada». En aquest sentit, que autors com Duns Escot o Guillem d'Occam critiquessen Aristòtil facilitava una recerca científica sense el sotmetiment a una veritat 1preestablerta. Com també la facilitava la separació entre filosofia i teologia proposada per Occam, i que anteriorment havia estat defensada pels averroistes, que orientaren la filosofia cap a la investigació natural (medicina i física). Aquesta és l'orientació de les universitats de Pàdua, Bolonya o Montpeller, orientació que arriba a l'època de Galileu. Una aproximació més lliure a Aristòtil duia a fer ressaltar les incongruències del seu pensament. Pere Joan Oliu (1248-1298), franciscà crític amb el saber escolar, palesa les dificultats d'Aristòtil per explicar el moviment no natural. Com era possible que la pedra llançada a l'aire per l'home seguís movent-se en direcció oposada a la seva tendència natural? Aristòtil recorre a l'aire, que, desplaçat de davant cap enrere, provocava aquest moviment de la pedra. Francesc de Marchia pensava que l'explicació del moviment anava en contra del principi d'economia del pensament, ja que semblava més raonable cercar l'explicació del moviment en el cos que es mou que no en el medi en què es mou.1 La sensació general de l'època és que calen noves explicacions. Jean Buridan (1300-1358) n'oferí una. El moviment no natural s'explica per la teoria de l'impetus, segons la qual l'agent que mou la pedra hi transmet una força que assegura la continuïtat del moviment. Contra Aristòtil, doncs, però encara dintre del món aristotèlic, en la mesura que la força transmesa era una forma immanent. Buridan, a més, aplicà la seva teoria al món celeste. L'agent pot haver finalitzat la seva acció i el moviment continua. Així, Déu pot haver creat les esferes celestes i donar-hi el primer impuls del seu moviment, però aquestes després poden seguir movent-se soles. Amb Buridan s'obre, doncs, una porta cap a una explicació mecànica del món supralunar. Buridan, més que rompre amb Aristòtil i proposar una teoria radicalment nova, feia ressaltar els problemes a què duia la teoria oberta.2

Nicolau d'Oresme (1322-1382), deixeble de Buridan, prepara l'obra de Copernic en la mesura que presenta arguments a favor del moviment rotatori de la Terra i afirma la relativitat del moviment. Però, a més, quantifica allò que fins llavors només era percebut qualitativament mitjançant representacions gràfiques que prefiguren la geometria analítica cartesiana i, apel·lant al principi d'economia del pensament, unifica els mons sublunar i supralunar, que són objecte d'una mateixa explicació física.

1 Vegeu K. Michalski, La physique au XIVè siècle. Frankfurt, 1969, pag. 254. 2 Jean Buridan, Quaestiones super octo Physicorum libros Aristotelis (Paris, 1509) [1964]. 2Buridan i Oresme pertanyen a l'escola de París. Gairebé al mateix temps, en el Merton College d'Oxford es desenvolupa un corrent de científics, coneguts com a calculatores, que intenten aplicar les matemàtiques al fenòmens físics, és a dir, representar numèricament les variacions qualitatives. Un gran pas cap a la ciència moderna, però sense sortir de l'ordre medieval. Així, els calculatores no efectuen amidaments reals, és a dir, no experimenten, sinó que empren exemples imaginats. I, a més, la quantificació s'aplica no solament a questions com el moviment local, sinó també, per exemple, al creixement de la gràcia dintre de l'ànima.

La tècnica entre els segles XIV i XVI

1.2. La tecnica entre els segles XIV i XVI Les critiques teòriques a l'aristotelisme, ja ho hem dit, no són suficients per donar lloc a una nova concepció del món i a la ciència moderna. La caiguda de l'aristotelisme es produeix en la pràctica a partir del treball dels artesans. En aquest sentit, l'edat mitjana proporciona els elements que dugueren a superar-lo. Més específicament, els artesans contribuïren amb la seva activitat a l'eliminació de la distinció aristotélica entre naturalia i artificialia. Aristòtil defensava la superioritat del que és natural sobre el que és artificial, i això, entre altres raons, era donat perquè cap procediment mecànic no pot suplantar el treball de l'home, ni cap procediment mecànic pot funcionar automaticament. Els avenços tècnics medievals contradeien aquests supòsits: els molins -de vent o d'aigua produïen energia sense necessitat d'éssers vius, la millora en els corretjams multiplicava l'energia animal, es produïen aliatges més forts que els metalls naturals, la complexitat de mecanismes com els rellotges permetia pensar en la creació d'autòmats progressivament més complexos.

Per entendre com això va ser possible cal recordar que la societat medieval no és simplement una continuació de la societat grecoromana. Les successives invasions dels anomenats pobles barbars modificaren totalment l'economia i la societat, i la técnica passà a tenir un altre paper i una altra valoració. En primer lloc, la crisi económica i la minva de la taxa de natalitat duia a reservar l'energia humana i a aprofitar al màxim els escassos recursos. Així per exemple, se substituïren els paviments de les carreteres romanes, pensades per a la infanteria, per un sòl més apte per transitar amb carros. En segon lloc, malgrat la pobra situació dels serfs, aquests no eren esclaus, sinó que posseïen un control sobre una part del seu treball, fet que dugué a la recerca de millores tècniques 3per treballar (cosa poc necessària en una societat esclavista). En tercer lloc, els pobles bàrbars no tenien una divisió social tan acusada com la grecoromana, que relacionava la classe social amb la presència o absència del treball manual. En quart lloc, es percep la influència d'uns altres col·lectius, com els jueus, que posseeixen una concepció més positiva del treball que no pas els grecoromans. En cinquè lloc, els monestirs benedictins plantejaven el treball com quelcom positiu i de servei a Déu. Tot plegat permet afirmar que l'edat mitjana suposa una major dignitat del treball manual i un augment de valoració de la figura de l'artesà. Aquest procés és encara més significatiu amb el trànsit d'una societat rural a una d'urbana. L'increment de població i d'importancia de les ciutats que es produeix en l'anomenada baixa edat mitjana menà a nous problemes tècnics que no podien ser solucionats en el marc de l'aristotelisme i que, per tant, exigien artesans experts i atrevits. El coneixement d'Aristòtil no permetia abordar construccions com les catedrals gòtiques, sinó que es tractava de posseir un saber practic. Molt abans que els científica i els filòsofs, els artesans del segle XIV vivien una realitat desvinculada del món aristotèlic i molt més propera a la del món mecanicista. I la vida urbana, que als segles XV i XVI és cada cop més important, planteja noves necessitats: nous tipus d'edificis, l'ordenació urbana, el trànsit, la higiene, la defensa de la ciutat. Però també apareixen necessitats complementàries, sovint lligades al comerç, i això explica el desenvolupament de camps com l'òptica, la metal lúrgia, la navegació i la construcció de rellotges. En conjunt, una gran transformació social, que va més ràpida que la transformació ideológica. És en aquest sentit que Simmel defensa el capitalisme naixent de l'època com a causa de la nova imatge matematica del cosmos i que Von Martin fa derivar la ciència moderna dels canvis de les estructures socioeconòmiques.3

En el camp de la técnica hi trobem dos exemples del seu carácter capdavanter en la formació de l'època moderna. El primer és l'ús de les llengües vulgars en els llibres tècnics. És lògic: els artesans o enginyers que experimentaven nous problemes o noves solucions a vells problemes no solien tenir formació de lletres, per la qual cosa el seu coneixement del llatí era pobre. Així, malgrat la manca de terminologia adequada, se solen servir de la seva llengua habitual, acompanyada d'alguns llatinismes. Així, abans que en filosofia, apareixen obres de contingut tècnic en les distintes llengües europees, i 3 Simmel, G. [1900]; Von Martin, A. [1981]. 4