La Responsabilidad Administrativa: principios y presupuestos para funcionarios

La Responsabilitat Administrativa

El punt de partida per entendre la responsabilitat administrativa és el principi general del dret romà conegut com neminem laedere, que significa "NO FER MAL A NINGÚ". Aquest principi estableix que ningú, en exercici de la seva llibertat, pot causar dany a un altre, i si això passa, neix una obligació jurídica de reparar el dany. Aquesta reparació, com a norma general, es fa per via econòmica, mitjançant una indemnització. Ara bé, en alguns casos més greus, com en l'àmbit penal, es pot imposar una pena de presó, tot i que això no exclou la possibilitat de responsabilitat patrimonial.

Contractual Responsabilitat Subjectiva (dol, culpa, negligència) Extracontractual Objectiva

Formes de responsabilitat en el dret civil

En el dret civil, trobem dues grans formes de responsabilitat:

1. Responsabilitat CONTRACTUAL: Neix de l'incompliment d'un contracte. El contracte és la llei entre les parts, i si una d'elles incompleix les seves obligacions de manera injustificada, l'altra pot demanar la resolució del contracte i una indemnització.
2. Responsabilitat EXTRACONTRACTUAL (també coneguda com a responsabilitat aquiliana): Fa referencia als danys causats fora d'un contracte, i és aquí on s'ubica la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques.

Responsabilitat Patrimonial Extracontractual de l'Administració

En l'àmbit de la responsabilitat administrativa, aquesta es configura com a => RESPONSABILITAT PATRIMONIAL EXTRACONTRACTUAL DE L'ADMINISTRACIÓ. És a dir, es tracta dels casos en què l'actuació de l'Administració provoca un dany i, com a conseqüència, s'ha de reparar el perjudici causat.

Aquesta responsabilitat pot ser de dos tipus:

• Responsabilitat SUBJECTIVA: Se centra en el comportament del subjecte que ha causat el dany, i cal que hi hagi dolo, culpa o negligencia. És el model predominant en el dret privat. 188
• Responsabilitat OBJECTIVA: No es valora si hi ha hagut culpa o negligencia; l'únic que importa és que s'ha produït un dany. Es posa l'accent en la víctima i el seu dret a ser indemnitzada, amb independência de la conducta de l'Administració o dels seus agents. Aquest és el model adoptat pel dret administratiu espanyol, com a expressió de la SOLIDARITAT COL·LECTIVA davant danys injustos causats per l'activitat pública.

Aquesta responsabilitat es basa en l'article 106.2 de la Constitució Espanyola, que reconeix el dret de les persones a ser indemnitzades per qualsevol lesió que pateixin als seus béns o drets, SEMPRE QUE AQUESTA LESIÓ SIGUI CONSEQUÊNCIA DEL FUNCIONAMENT NORMAL O ANORMAL DELS SERVEIS PÚBLICS. També es pot fer una lectura d'aquesta responsabilitat a partir de l'article 1902 del Codi Civil, que estableix que: => qui per ACCIÓ o OMISSIÓ causa un dany a un altre, intervenint culpa o negligencia, està obligat a reparar-lo. Tot i que aquest article és del dret privat, ha influït doctrinalment en la configuració de la responsabilitat de l'Administració.

Supòsits de danys en la responsabilitat administrativa

Existeixen múltiples casos pràctics que han permès delimitar aquesta responsabilitat:

1. El cas dels "novios de Granada": Un intern va agredir una parella i l'Administració va ser considerada responsable per culpa in vigilando, perquè no havia pres les mesures adequades per evitar el risc.
2. El cas dels alvocats de qualitat: Danys provocats pel funcionament del sistema de control de qualitat que no va garantir la seguretat del producte.
3. Les represàlies d'un dictador: En aquest cas, un reportatge de TVE va provocar la reacció d'un dictador que va expulsar empreses espanyoles del seu país. Es va reconèixer la responsabilitat patrimonial de l'Estat espanyol per una actuació pública que va causar perjudicis a particulars.
4. Accidents causats per animals: També poden donar lloc a responsabilitat, sobretot si es tracta d'animals d'ús público si l'Administració no ha pres mesures preventives.

189Expropiació forcosa i responsabilitat

De las obligaciones que nacen de culpa o negligencia

1 Subir [Bloque 2341: #art1902] Artículo 1902. El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado. Subir 1 [Bloque 2342: #art1903] Artículo 1903. La obligación que impone el artículo anterior es exigible no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder. Los padres son responsables de los daños causados por los hijos que se encuentren bajo su guarda. Los tutores lo son de los perjuicios causados por los menores que estan bajo su autoridad y habitan en su compañía. Los curadores con facultades de representación plena lo son de los perjuicios causados por la persona a quien presten apoyo, siempre que convivan con ella. Lo son igualmente los dueños o directores de un establecimiento o empresa respecto de los perjuicios causados por sus dependientes en el servicio de los ramos en que los tuvieran empleados, o con ocasión de sus funciones. Las personas o entidades que sean titulares de un Centro docente de enseñanza no superior responderán por los daños y perjuicios que causen sus alumnos menores de edad durante los períodos de tiempo en que los mismos se hallen bajo el control o vigilancia del profesorado del Centro, desarrollando actividades escolares o extraescolares y complementarias. La responsabilidad de que trata este artículo cesara cuando las personas en el mencionadas prueben que emplearon toda la diligencia de un buen padre de familia para prevenir el daño.

Diferencia entre expropiació forçosa i responsabilitat patrimonial

Cal distingir la expropiació forçosa, que és una apropiació singular i legítima de la propietat privada per part de l'Administració, de la responsabilitat patrimonial. A la responsabilitat patrimonial hi ha un perjudici patrimonial NO desitjat ni buscat per l'Administració, sinó que deriva de la seva activitat ordinària. Quan aquest perjudici no es pot justificar per una causa d'interès públic clar i es produeix sense el carácter singular ni les garanties de l'expropiació, es considera que s'ha de compensar mitjançant una indemnització.

Límits i justificació de la responsabilitat patrimonial

Tot i que l'Administració està obligada a reparar els danys que causa, cal reflexionar sobre fins on arriba aquesta responsabilitat. Quan es tracta de danys imprevisibles, derivats per exemple de nous avenços tecnològics, pot aparèixer el concepte de SOL LIDARITAT SOCIAL. Si un dany s'ha produït com a consequência d'un procés que, a llarg termini, beneficiarà la col·lectivitat, com és el cas de les primeres transfusions de sang, pot semblar injust que una persona assumeixi sola els riscos i perjudicis. En aquests casos, es tendeix a reconèixer la responsabilitat i indemnitzar, malgrat no existir culpa, per solidaritat amb la víctima. Un altre exemple classic és el dany causat per caiguda al carrer per falta de manteniment. Aquí la responsabilitat pot ser clara si es demostra que l'Administració no ha actuat diligentment. Però si la situació era impossible de preveure o evitar, s'entra en l'àmbit dels límits de la responsabilitat.

190

Evolució històrica de la responsabilitat patrimonial de l'Administració pública

Durant segles, les Administracions publiques podien causar danys involuntaris a tercers en exercir les seves funcions, sense que existís un mecanisme clar perquè les persones perjudicades poguessin exigir una indemnització. La responsabilitat patrimonial de l'Administració és avui una de les institucions clau del Dret administratiu, perquè expressa de manera contundent que l'Administració està sotmesa al Dret, incloent-hi el control dels tribunals. Però això no sempre havia estat així.

La responsabilitat en l'època medieval

En l'època medieval, la idea predominant era que el rei no es podia equivocar ("The King can do no wrong").

• Això implicava un rebuig frontal al reconeixement de responsabilitat per part dels poders públics. Si bé a vegades es feien pagaments als afectats pels danys causats, aquests es realitzaven de manera arbitrària i discrecional, sense cap obligació legal.

La Revolució Francesa i el Dret de Propietat

La Revolució Francesa va marcar un punt d'inflexió > es va consolidar el DRET DE PROPIETAT i, amb ell, es va reconèixer el DRET A LA EXPROPIACIÓ FORÇOSA com a institució jurídica. Tot i així, la responsabilitat patrimonial encara va trigar més a consolidar-se, ja que es mantenia la idea que l'Estat no podia ser responsable de forma generalitzada.

La responsabilitat al segle XIX

Durant el segle XIX, amb l'increment i la intensificació de l'activitat pública, es va veure la necessitat de reconèixer la responsabilitat extracontractual de l'Administració. Aquest reconeixement es va fer primer de manera limitada, i amb moltes diferències entre països:

1. Al Regne Unit, es va mantenir la irresponsabilitat formal de la Corona, però quan un dany era evident i injust, es feia responsable un funcionari en nom de la Corona. Un cop condemnat, la Corona pagava subsidiàriament.
2. A França, es va diferenciar entre faute personnelle (culpa personal del funcionari) i faute de service (fallida del servei públic). Si era una falta personal, es perseguia el funcionari; si no es podia identificar la persona concreta, es considerava responsabilitat del servei.
3. A Espanya, tot i que el Codi Civil de 1889 obrí la porta a responsabilitats extracontractuals, aquestes disposicions no s'aplicaven a l'Administració pública.

La Llei d'Expropiació Forçosa de 1954

=> La primera norma espanyola que reconegué la responsabilitat patrimonial de l'Administració va ser la LLEI D'EXPROPIACIÓ FORÇOSA DE 1954, que a l'article 121 va establir com a principi general la responsabilitat directa de l'Administració pels danys causats. Aquest reconeixement legal es fonamenta en dos pilars de GARANTIA PATRIMONIAL:

1. L'expropiació forçosa, que compensa la pèrdua d'un bé per interès general.
2. La responsabilitat patrimonial, que indemnitza els danys causats per actuacions administratives que afecten drets o interessos legítims.

Un principi clau és que NO és just que una sola persona hagi de suportar un sacrifici especial si l'activitat administrativa beneficia la col·lectivitat. Això justifica que es reconegui una obligació d'indemnitzar, fins i tot quan no hi ha hagut culpa o negligencia (és a dir, en règim de responsabilitat objectiva).

1. La responsabilitat per funcionament ANORMAL exigeix culpa o dol 191