Primera Etapa Del Franquismo (1939-1959): Naturaleza y Apoyos del Régimen

PRIMERA ETAPA DEL FRANQUISME (1939-1959)

Naturalesa i suports al règim franquista

Francisco Franco Bahamonte (1892-1975) . Va progressar ràpidament a l'exèrcit, i amb 33 anys ja era general. Durant el govern del Front Popular va ser destinat a les Canàries davant les sospites de la seva implicació en un complot en contra del govern republicà. Va fer carrera militar al Marroc com a militar africanista. Ideologicament era catòlic, nacionalista espanyol i antidemocràtic.

Características polítiques del franquisme

• Es basava en el model feixista alemany i italià.
• Dictadura personal, per tant, el dictador concentrava tots els poders (cap d'estat, cap de govern, generalíssim, cap nacional FET i de les JONS)
• Concepció centralista i unitària de l'estat, per tant, estava en contra dels estatuts d'autonomía.
• El règim no acceptava les llibertats individuals i les col·lectives.
• Es va organitzar una estructura repressiva cap als seus adversaris politics
• El règim controlava tots els mitjans de comunicació que eren utilitzats com a mitjans de propaganda del govern, qualsevol publicació s'havia de sotmetre a la censura.

Institucions i organitzacions que van donar suport al règim

• Exèrcit: Donarà suport al règim, i diferents militars participaran en el govern com a ministres i també com a governadors civils.
• Partit únic: FET i de les JONS. El partit i les diferents organitzacions que en depenien tenien com a objectiu donar suport al règim i evitar que es reproduissin organitzacions d'ideologia contrària. Es van crear 4 organitzacions de masses: El Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario (SEU), i a nivell laboral el sindicat vertical que s'anomenava Central Nacional Sindicalista (CNS)
• L'Església Catolica: El règim es va definir com confessional catolic i l'Església va obtenir determinats privilegis com una part del pressupost, control del sistema educatiu i se li facilitarà el monopoli de la moral de la societat

Sectors socials que van donar suport al règim

• Les classes socials benestants majoritàriament es van posicionar a favor. (Propietaris de terres, burgesía industrial, banquers, comerciants ... )
• Les classes mitjanes i una part important de les classes popular no es van mostrar activament contraris al règim, eren sector que van patir les conseqüències de la guerra i la pobresa de la postguerra. Aquest sector de la societat s'anomena la majoria silenciosa o el franquisme sociològic. Era una opció oportunista més que una identificació ideológica amb el règim.
• Una minoría de les classes populars sí que s'oposarà al règim.

7.2. CARACTERÍSTICAS POLÍTIQUES DEL PERÍODE.

a)Fases polítiques:

1a Fase. La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

La Segona Guerra Mundial esclata al setembre de 1939 i Espanya decideix mantenir-se neutral. Poc després d'iniciar-se la 2ªGM, les potències de l'eix (Alemanya, Italia i el Japó) inicien una política expansiva que els porta a controlar bona part d'Europa i Àsia. Davant d'aquesta situació Espanya passarà a posicionar-se com a país no-bel.ligerant, aquest estatus permetia al govern Espanyol mantenir relacions diplomàtiques i econòmiques amb les potències de l'eix.

L'octubre de 1940 Hitler es va entrevistar amb Franco i li va proposar que intervingués militarment en el conflicte, però la situació amb la qual es trobava Espanya després de la Guerra Civil no ho va permetre.

Tot i no intervenir militarment amb l'exèrcit espanyol, Franco va decidir organitzar un exèrcit de voluntaris perquè anessin a lluitar al front rus al costat dels alemanys. Aquest exèrcit va ser la "División Azul" format per uns 18.000 voluntaris. Espanya també va col·laborar amb Alemanya enviant 10.000 treballadors. De manera clandestina, no oficial, Espanya també va exportar tungstè a Alemanya, és un mineral necessari per la indústria de guerra.

A partir de l'octubre de 1943 les potències de l'eix començaran a acumular derrotes davant dels aliats i això portarà a Franco a tornar a l'estatus de país neutral, en aquest sentit, es va portar a terme la retirada de "la División Azul".

2a Fase. La fase d'aïllament internacional (1945-1950).

Després de la Segona Guerra Mundial es va crear l'ONU (Organització de les Nacions Unides) amb l'objectiu de vetllar perquè els conflictes d'interessos entre els estats es resolguessin de manera pacífica i acordada. Tot i el posicionament de neutralitat que va manifestar Franco, l'ONU decideix aïllar internacionalment l'estat espanyol i recomana als ambaixadors de la resta d'estats que es retirin d'Espanya. Al mateix temps, França tanca la frontera amb Espanya.

3a Fase. La Guerra Freda (1950-1959).

Després de la 2GM els països més importants econòmicament es van dividir en dos bàndols, el bàndol capitalista liderat pels EEUU i el bàndol comunista liderat per la URSS. En aquest sentit, Espanya era un país capitalista i això permetrà que a partir dels anys 50 progressivament Espanya abandoni l'aïllament internacional al qual se l'havia sotmès.

Per facilitar superar l'aïllament Franco també farà gestos com són els de retirar la simbologia feixista com és la salutació amb el braç aixecat. L'any 1950, l'ONU, pressionada pels EEUU, va anul lar l'aïllament diplomatic al qual havia sotmès Espanya. A l'any 1953 es fa un pas definitiu per sortir de l'aïllament, Espanya signarà uns acords econòmics i defensius amb els EEUU i un acord amb la Santa Seu. Amb els EEUU es va acordar que aquest país podia utilitzar les instal·lacions militars espanyoles en cas de necessitar-ho, a canvi Espanya rebria ajuda económica i material militar. Per altra banda, Espanya va signar el concordat amb la Santa Seu, aquest acord implicava que Espanya era oficialment un estat catòlic i, a canvi, la Santa Seu el reconeixia com un estat més.

A l'any 1955 Espanya ja va ser admesa a l'ONU com un estat membre més. A finals de la dècada dels 50 Franco va decidir remodelar el seu govern, i permetrà la incorporació de ministres catòlics vinculats a l'Opus Dei coneguts amb el nom de tecnòcrates i amb una voluntat aperturista.

b) Organització política del règim.

El règim es sustentarà en un conjunt de lleis, són anomenades les "Leyes Fundamentales:

• El Fuero del Trabajo (1938). Regula les relacions laborals i fixa al sindicat únic com l'interlocutor entre els empresaris i els treballadors -
• La Ley Constitutiva de las Cortes (1942). Es va establir que a les Corts hi haurien 424 procuradors, un part d'aquest serien escollits pel Cap d'Estat, una altra part haurien de ser escollits en funció del seu càrrec i finalment una última part eren escollits pels anomenats tres terços (el terç sindical, el terç municipal i el terç familiar, ) (aquest últim es va incorporar al 1966 i eren escollits per sufragi dels caps de família)). Per tant, eren unes Corts no democràtiques, ja que els procuradors eren escollits directament per Franco o per institucions del règim.
• El Fuero de los Españoles (1945). Declaració de drets dels ciutadans. Pretenia ser una Constitució.
• La Ley del Referéndum Nacional (1945). El cap d'estat podia convocar referendums si ho considerava oportú.
• La Ley de Sucesión (1947). Establia que Espanya era un regne, al mateix estableix que Franco pot estar en el poder a perpetuitat. En conseqüència quan Franco mori qui l'ha de substituir és un rei.

Aquesta organització política la van anomenar Democracia Orgànica. Els ciutadans estan representats mitjançant organitzacions corporatives (sindicat, municipis, etc ... )

A nivell territorial, el poder s'organitzava mitjançant les províncies, i a cada província hi havia un governador civil i un governador militar, els dos eren representants del règim.

c) Repressió als adversaris polítics

Una vegada acabada la guerra el règim va optar per la repressió envers els adversaris polítics, no es va apostar per la via de la reconciliació. El règim crearà una sèrie de lleis per poder portar a terme aquesta repressió:

• Llei de Responsabilitats Polítiques (1939). S'aplicava a tota aquella persona que havia col·laborat amb el règim republicà, des de l'any 1934.
• Llei de Repressió de la masoneria i el comunisme (1940). Es perseguia als ciutadans que defensaven idees polítiques contràries al règim.

Aquesta repressió va portar a què a l'any 1939 hi haguessin uns 270.000 presos polítics, per poder acollir tots aquests presos es van haver de habilitar camps de concentració. Una part d'aquests presos formaven part dels "Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores", es tracta de presos que feien feines com construcció de carreteres o infraestructures.

Aquells presos que havien tingut altes responsabilitats eren sotmesos a Consells de Guerra i executats, en el cas de Catalunya, es calcula que van morir afusellats unes 3.500 persones, destacar l'afusellament del mateix Lluís Companys (president de la Generalitat) a l'any 1940 o d'altres líders polítics, com va ser el cap del líder anarcosindicalista Joan Peiró.

Altres estratègies que van formar part de la repressió van ser les depuracions i les confiscacions. En el cas de les depuracions va afectar a treballadors públics i socis de col·legis professionals. Per exemple, a la Universitat van ser acomiadats més de la meitat del professorat. Les confiscacions de patrimoni es van portar a terme sobre el patrimoni dels exiliats. Al mateix temps es van expropiar els béns dels sindicats, organitzacions polítiques o associacions que s'havien posicionat durant la Guerra a favor dels republicans.

En el cas català també es va portar a terme la repressió envers la cultura i la llengua catalanes. Es prohibeix l'ús públic del català. S'impulsen campanyes perquè les famílies deixin d'utilitzar el català i es prohibeixen els símbols identitaris catalanistes com, per exemple, la senyera. Es canviarà el nom dels carrers. Per exemple, la Diagonal de Barcelona es va passar a nomenar "La avenida del Generalísimo Franco" o la Placa Catalunya "Plaza del ejército español".

e) Oposició a la Dictadura

Durant els primers anys del franquisme les organitzacions polítiques que havien donat suport al bàndol republicà van tenir moltes dificultats per poder reconstruir-se des de la clandestinitat, sovint els intents de reconstruir-se acabaven desarticulats pel règim.

A les zones d'interior i de muntanya van portar a terme una activitat guerrillera els maquis. La majoria eren antics excombatents republicans que van continuar actius en zones aïllades de la geografia espanyola. El seu objectiu era fer accions de sabotatge i de lluita contra els interessos del règim, tenien l'esperança que en funció dels esdeveniments relacionats amb la Segona Guerra Mundial, les democràcies europees acabarien intervenint sobre el règim autoritari espanyol. L'acció més important va ser a l'octubre de 1944 amb la invasió de la Vall d'Aran, van aconseguir controlar el territori durant 10 dies però finalment van acabar fracassant. A partir de 1948 els comunistes i els anarquistes van renunciar a la lluita armada, tot i així, durant la dècada dels anys 50 encara hi havia nuclis de maquis actius. Es calcula que van morir uns 3000 guerrillers i que van ser detingudes 20.000 persones relacionades amb els guerrillers.

Destacar també que una part de l'oposició a la dictadura reivindicava que Espanya havia de tornar a ser una monarquia en la dinastia dels borbons, en aquest sentit, els monàrquics tenien com a pretenden a Joan de Borbo, fill d'Alfons XIII i avi del rei actual Felip VI.

A l'any 1945 es va celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l'exili, es va escollir un govern i aquest es va mantenir fins el 1977. La Generalitat també es va mantenir activa a l'exili, primer amb Lluís Companys, el va succeir Josep Irla i a l'any 1954 el President de la Generalitat a l'exili va ser Josep Tarradellas.