Nietzsche: Crítica a la cultura occidental y conceptos clave

Textos de F. Nietzsche amb guia de lectura

Farem l'exposició de la filosofia de Nietzsche a partir de la lectura dels textos de les diverses obres d'aquest autor que han estat seleccionats per a la prova de les PAU.

Comencarem amb l'aspecte critic de la seva filosofia, el que s'anomena la «filosofia del martell». Amb aquesta, el filosof vol destruir els fonaments sobre els quals s'havia edificat la cultura occidental: la seva concepció del coneixement, la realitat i la moral.

Després, veurem l'aspecte constructiu, és a dir, el desenvolupament de les idees a partir de les quals elabora la seva proposta filosofica. Aquestes idees son successivament la mort de Deu, el superhome, la voluntat de poder i l'etern retorn.

Les mateixes idees que serveixen per criticar la tradició de pensament occidental van configurant l'alternativa que ell mateix, després, acabarà de perfilar en un tipus de pensament que podríem qualificar com a pictòric perquè es va definint i matisant a mesura que s'hi van afegint noves pinzellades.

La filosofia del martell (1): la concepció del coneixement i la veritat

La millor manera de captar i expressar la vida

En El Naixement de la tragedia (1871), la primera obra important, Nietzsche explora l'origen i el significat de la tragedia grega, així com la seva rellevancia per a entendre la decadencia de la cultura moderna. Aquest llibre introdueix conceptes clau com l'apol-lini i el dionisiac. i entorn a ells estableix les bases de la seva crítica a la racionalitat occidental.

Nietzsche comenca la seva reflexió sobre la cultura moderna trobant en l'antiga Grecia un exemple de cultura que va ser capac de comprendre la vida sense negar-la ni sotmetre-la a falsos ideals. Y el que és més important, que va donar-li un sentit que permetia veure que la vida valia la pena de ser viscuda.

Anem a veure-ho:

Si preguntéssim al Nietzsche que es la realitat, ens respondria que es la vida. Llavors, sobre aquesta questió tracta de comparar quina és la millor manera d'accedir a la seva comprensió: si la de la ciencia positiva i la filosofia tradicional (basades en les categories logiques de la rao, els conceptes etc.) o la de l'art (basada en les categories estètiques, les intuïcions).

L'exemple, com hem dit, el troba en la Grecia antiga, en l'obra d'art de la tragedia grega, que es el resultat de la fusió de dues forces o instints estetics enfrontats entre si que lluiten continuament mantenint un equilibri tens i dinamic. Cap d'aquestes dues forces no pot existir sense l'altra perquè, en el fons, no son mes que dues maneres diferents d'expressar una mateixa realitat: la vida. Vegem quins son els trets características d'aquesta primera polaritat.

• D'una banda, tenim l'element apollini, que representa la vida individualizada, bella, però condemnada necessariament a la mort, un moment de creació abans de la destrucció que permet iniciar un nou cicle de creació. Apollo és el déu de la bellesa, la llum, la mesura, l'ordre i el limit, i per tant, de la racionalitat. Els deus de la religió olímpica representen l'exemple d'una vida que, encara que efímera, val la pena de ser viscuda, que s'afirma a través de la individualitat i el jo.
• De l'altra, tenim l'element dionisiac, que representa la vida com a unitat primordial, aquell fons originari i indiferenciat previ a la individuacio, amb l'oblit i l'aniquilació, per tant, de la consciencia individual, indeterminat i indestructible. Dionís es el deu del vi i la nit, la desmesura, l'extasi, l'embriaguesa, el desordre, l'instint, el caos, la passió etc. Les bacanals en honor de Dionís representen el desig d'esborrar les diferencies individuals i la pulsió de retorn al fons primitiu de la natura, la fusió amb el tot ...

La tragedia grega neix de la tensio i la sintesi d'aquests dos impulsos, i representa que, submergint-se en el mes profund de l'existencia, l'apol-lini dona forma a l'experiencia de base caotica del dionisiac, convertint-la en art y bellesa, i fent que la vida sigui digna de ser viscuda

Els grecs, a través de l'obra d'art de la tragedia, es van submergir en el més profund de l'experiencia humana, i van saber afrontar l'absurditat de l'existencia expressada en la saviesa antiga de la veritat de Silè: «El millor de tot és totalment inassolible: no haver nascut, no ser, ser res; i el millor, en segon lloc, es morir aviat». Doncs be, ells, lluny de fer valer aquesta veritat i retrocedir davant d'ella, es van enfrontar a la vida amb tots els aspectes obscurs i terribles de l'existencia, i no la van pas negar, sino que van entendre que la individuació (apollini) no es res mes que el joc innocent del fons vital primordial que juga contínuament a crear i destruir (dionisiac). La tragedia era la manera de confrontar el dolor i l'absurditat de la vida sense negar-la. El destí del protagonista (com Èdip o Prometeu) mostrava com l'home accepta el seu fracas amb dignitat, assolint una catarsi redemptora.

Per tant, la tragedia grega és el model que Nietzsche buscava perquè justament expressa i accepta incondicionalment la vida tal com és, i no la jutja moralment.

No obstant això, amb l'aparicio de Socrates, aquesta saviesa tragica es perd i comenca la decadencia. Això ja es pot comprovar a partir de les tragedies d'Eurípides. Amb Socrates es va comencar a valorar la raó per sobre de la intuïció i en les tragedies d'Eurípides es va acabar per asfixiar l'esperit propiament dionisiac. La tragedia es va convertir en simple "drama racional", amb dialegs logics, debat d'idees i finals morals, perdent tota la seva profunditat metafísica. Es deixa de contemplar i es comenca a pensar. La raó substitueix la vivencia estètica.

Ja no es tractava de submergir-se i confrontar-se amb el mes profund de l'experiencia humana, sinó mantenir-se en superfície i construir una realitat arreglada a conveniencia. En aquest punt,ja no hi ha propiament transmissió d'experiencia veraç, sino de simples formes, buides de contingut real, convertides en meres convencions i moneda de canvi per anar a aquell "mercat social" en el que es busca, simplement, ser reconegut i acceptat dins del ramat.

La decadència de la saviesa tràgica amb Sòcrates

Apareix una nova polaritat. D'una banda, hi ha el dionisiac (representat per la fusió de l'apol·lini i el dionisíac en la tragedia grega) i, de l'altra, hi ha el socratisme (representat pel pensament racional), com la seva antitesi.

El sentit original de la tragedia grega era la pura contemplació estetica. El que era important era l'efecte en l'espectador, el consol metafísicaque li aportava la catarsi, la purificació a través de l'alliberament d'emocions que es produïa en compartir les vivencies tragiques dels personatges. I tot això estava presidit per un alt grau d'indeterminació moral ja que no es jutjaven ni les accions ni els individus. L'espectador simplement contemplava i sentia (!)

Però amb Eurípides (480-406 aC) aquest fet original es desvirtua. L'espectador puja a escena, comença a moralitzar, a debatre i a fer judicis polítics sobre el que està passant. La tragedia es torna intercanvi d'idees buides. S'introdueix el llenguatge logic i argumentatiu que domina la il·lustració grega; es el que Nietzsche anomena la malaltia de la raó. Ja no es tracta nomes de sentir, sino tambe de pensar i valorar que es correcte.

Es l'optimisme racionalista il·lustrat que creu que pot fer intelligible i raonable la vida a costa de negar tot allò que no es capac de comprendre, els seus aspectes obscurs i terribles, els irracionals. El preu que es paga es molt alt, ja que suposa oblidar la saviesa tragica que ens mostrava la tensió permanent entre el que és individual i el fons vital primordial, la unitat profunda entre la vida i la mort.

Però, segons Nietzsche, el personatge central i protagonista de la decadencia del sentit tragic és Socrates. La falta total de seguretat instintiva, de viure la vida tal com és, el va portar a inventar un nou ideal, l'home teoric, que concep que tot, per ser bell, ha de ser racional. Aquest ideal el porta a creure que es pot conèixer l'Ésser a través de la raó (il·lusió metafísica) i que fins i tot el podem corregir eliminant els aspectes obscurs i terribles de l'existencia (il·lusió moral). En realitat, darrere d'aquest instint socratic de convertir-ho tot en una cosa pensable i lògica s'amaga la por a la mort.

A partir del socratisme, ja no n'hi ha prou de sentir, sino que s'ha de "saber", i per tant abans de sentir s'ha de pensar. S'altera l'ordre dels factors i en comptes de pensar el que se sent, se sent a partir del que es pensa. El resultat serà que, emmotllats a formes cada vegada mes preestablertes i convencionals de pensar, ja no ens vincularem genuinament amb les coses tal com directament les sentim, sino des d'aquestes formes socials del pensar que ens conformen el sentir, i que només responen a la búsqueda de seguretat i del reconeixement dins del "ramat"

Amb Socrates triomfa l'individu teòric sobre l'individu tragic. Amb ell neix un optimisme cap a la ciencia universal i una sobreestimació de la raó que produira momies conceptuals com el jo de Descartes o el deure moral de Kant. D'aquesta manera s'inicia la historia d'un error que va començar amb Socrates i que va presidir la historia de la cultura occidental fins a acabar en el nihilisme contemporani. Per contra, Nietzsche defensal'acceptació de la vida tal com es; amb el dolor i la mort que comporta. En la realitat hi ha dolor i destrucció i el camí de superació no és ni la resignació (cristianisme) ni la fugida, sino l'expressio artística que emocionadament afirmi la vida en la seva plenitud.

En resum, El Naixement de la Tragedia proposa que l'art (especialment el tragic) no es un simple entreteniment, sino una força creadora que ens permet enfrontar-nos al caos de l'existencia i afirmar-la amb passio. Nietzsche invita a abraçar tant la llum (apol.linia) com la foscor (dionisíaca) de la vida.

El fonament de la concepció del coneixement

El coneixement huma te el seu fonament en la manera de ser al mon que tenen els individus. Per Nietzsche el coneixement no és una representació neutral de la realitat, sinó el resultat de perspectives individuals o col·lectives. No hi ha "fets", només interpretacions. Segons Nietzsche, tot coneixement està condicionat per factors com els instints, les necessitats vitals, el context cultural i la voluntat de poder de qui coneix, i així, cada perspectiva revela aspectes diferents de la realitat. Però Nietzsche no proposa un simple relativisme, sino que afirmarà la multiplicitat d'interpretacions com a part d'una visió vitalista i creativa que valora algunes perspectives per sobre d'altres, per exemple, les que afirmen la vida enfront de les que la neguen i la degraden (des del ressentiment!).

Doncs, segons la manera "d'estar al mon", Nietzsche distingeix dos perfils:

• D'una banda, hi ha l'home artistic (intuitiu), que nomes es preocupa de viure encara que sigui a costa de la seva propia supervivencia. Busca la plenitud vital i vol fer de la propia vida un art, acceptant el dolor i la mort com a part també de la vida ; és, per tant, dionisiac. Per a ell, la realitat és pura contingencia, aparenca i bellesa. Sap oblidar, ja que no vol simplement preveure i aprendre de l'experiencia, perquè es relaciona amb l'esdevenir sempre des de l'alegria i la innocencia. Se sent fermament arrelat a l'existencia, i te seguretat instintiva. La consequencia es que té una vida i una felicitat plenes i que, malgrat que pateixi més i més sovint, se sent realment viu. Les eines amb les quals es relaciona amb el mon son les seves intuïcions i metafores a partir de la immediatesa de les seves vivencies (art!). No vol controlar-ho tot ni entendre-ho racionalment, sinó viure-ho
• De l'altra, hi ha l'home teòric (racional), que nomes està preocupat per sobreviure fins i tot a costa de no viure realment la vida, de renunciar-hi. La seva falta de seguretat instintiva el porta a intentar evitar els seus mals (prevenir) i a procurar-se totes aquelles coses que li permetin una vida mes segura (preveure). Té por al dolor, a la mort, al desconegut, i per poder sentir-se segur, esta sempre atent a les regularitats, essent prudent i no arriscat. La consequência és que el seu coneixement «conjura la seva desgracia», però no n'obté cap felicitat. Les eines amb les quals es relaciona amb el mon son els seus conceptes i abstraccions que simplifiquen totalement la realitat.