Anatomia de l'aparell excretor: ronyons, urèters, bufeta i uretra

L'aparell excretor

L'aparell urinari està format per diversos organs que tenen com a missió filtrar la sang per regular-ne la seva composició i depurar-la de residus tòxics. Alhora aquest aparell s'encarrega d'eliminar l'excedent d'aigua i els residus toxics a l'exterior de l'organisme per mitjà de l'orina. A més de l'orina, el cos elimina altres substancies: · Quan respirem, eliminem dioxid de carboni. · Per la pell eliminem també substàncies residuals en forma de suor. · Per l'anus eliminem aquelles substancies dels aliments que no hem digerit. La micció reflexa es un proces medul lar completament automatic. La seva fisiologia és la següent:

1. A les parets de la bufeta urinaria hi ha uns receptors sensorials anomenats receptors d'estirament de la paret vesical que capten la pressió i l'augment del volum de la bufeta. Els mes importants son els localitzats al coll vesical.
2. Aquests receptors sensitius provoquen potencials d'acció que es transmeten pels nervis pelvics als segments sacres S-2 i S-3.
3. En aquests nuclis sacres s'originen fibres motores del sistema nerviós parasimpàtic que acaben en cèl·lules ganglionars nervioses localitzades a la paret de la bufeta encarregades d'innervar al múscul detrusor de la bufeta (vegeu la figura 2.1).

Aquest arc reflex es repeteix durant uns minuts, cada vegada més, per augmentar la pressió de la bufeta i s'inhibeix conscientment pel cervell si no es produeix la micció. De vegades, el cúmul de reflexos miccionals és tan gran que l'impuls nerviós passa al nervi púdic cap a l'esfínter extern urinari per inhibir-lo. Si aquesta inhibició és més intensa que els senyals conscients voluntaris del cervell, passarà la micció involuntaria (incontinência urinària).

Múscul detrusor

FIGURA 2.1. Múscul detrusor Uréters Orificis ureterals Múscul detrusor Orina Uretra

Alhora, el control encefalic de la micció es produeix pels següents mitjans (vegeu la figura 2.2):

1. A través de la medulla espinal, els nuclis encefalics estimulen els centres parasimpàtics sacres perquè, per mitjà del nervi púdic, relaxin el múscul esfínter extern, quan hi ha desig d'orinar
2. A més, es produeix contracció abdominal i relaxació del sol pelvià, que faciliten la micció.
3. Finalment, és de nou a través de la medul·la espinal que els nuclis encefalics estimulen els centres simpatics que produeixen la contracció del trígon i de l'esfínter extern, impedint la micció.

Control de la micció pel cervell

Figura 2. 2. Control de la micció pel cervell

Elements del sistema urinari

FIGURA 2.2. Control de la micció pel cervell Múscul detrusor Apertures ureterals Múscul del sol pelvic Esfínter extern 1 Elements del sistema urinari L'aparell o sistema urinari és l'encarregat de formar i expulsar l'orina. En el cos humà està format pel ronyons, els urèters, la bufeta i la uretra. Els ronyons són dos organs que filtren la sang de l'aparell circulatori i permeten l'excreció a través de l'orina de diversos residus metabolics de l'organisme mitjançant un sistema complex que inclou mecanismes de filtració, absorció i excreció. Participa en la regulació de l'homeostasi, regulant la quantitat d'aigua excretada en l'orina i la quantitat i concentració de productes de desfeta metabolica (urea, creatinina, fosfats); també participa en la regulació de l'equilibri acidobasic, controlant l'excreció de cations oxoni, i determinant la recaptació d'anions hidro-genocarbonats. A la figura 2.3 podeu veure les diverses parts que componen el sistema urinari:

1. Conjunt de l'aparell urinari humà
2. Ronyó
3. Pelvis renal
4. Urèter
5. Bufeta urinària
6. Uretra (costat esquerra amb secció frontal)
7. Glândula suprarenal
8. Els vasos següents: arteria i vena renals
9. Vena cava inferior
10. Aorta abdominal
11. Artèria i vena ilíaques
12. I les següents transparències: fetge
13. Intestí gros
14. Pelvis

Components del sistema urinari

Figura 2. 3. Elements del sistema urinari

Elements del sistema urinari humà

FIGURA 2.3. Elements del sistema urinari 12 1 1 8 2 9 3 10 4 11 5 13 6 14

Els ronyons

Els ronyons són els organs principals del sistema urinari humà. S'encarreguen de l'excreció de substancies de rebuig a través de l'orina i compten amb altres funcions molt importants, entre elles la regulació de l'equilibri del medi intern de l'organisme (homeostasi), controlant el volum dels líquids extracellulars, l'osmolaritat del plasma sanguini, el balanç d'electròlits i el pH del medi intern. A més, el ronyó fabrica hormones com l'eritropoetina, que regula la producció de glòbuls vermells de la sang i la renina, que regula la pressió arterial. Els ronyons són organs parells amb forma de mongeta o fesol. En els éssers humans se situen a la part posterior de l'abdomen a banda i banda de la columna vertebral; cada ronyó mesura 12 cm de llarg i 6 d'ample. Pesa entre 150 i 170 grams en un adult de mitjana. L'absència de ronyons o la seva falta de funcionament es incompatible amb la vida, per això els malalts amb insuficiencia renal greu necessiten la utilització de procediments de diàlisi (ronyó artificial) o un trasplantament de ronyó per continuar amb vida. Els ronyons en l'ésser humà estan situats a la part posterior de l'abdomen. N'hi ha dos, un a cada costat de la columna vertebral. El ronyó dret descansa darrere del fetge i l'esquerre sota el diafragma i adjacent a la melsa, separats d'aquests organs pel peritoneu parietal posterior. Sobre cada ronyó hi ha una glandula suprarenal. L'asimetria dins de la cavitat abdominal causada pel fetge fa que el ronyó dret estigui lleugerament més avall que l'esquerre. Els ronyons estan situats darrere del peritoneu, al retroperitoneu; se situen entre l'última vertebra toracica i les tres primeres vèrtebres lumbars (de T12 a L3). Els pols superiors dels ronyons estan protegits, parcialment, per les costelles 11 i 12. Cada ronyó està envoltat per dues capes de greix (perirrenal i pararrenal) que ajuden a protegir-los. Els ronyons tenen una capacitat funcional extraordinaria: si emmalalteixen, és suficient que el 25-30% dels nefrons es mantinguin indemnes per garantir l'adequada formació d'orina.

Organització anatòmica dels ronyons

Organització anatomica dels ronyons El pes dels ronyons equival a l'1% del pes corporal total d'una persona. Els ronyons tenen un costat còncau i un altre convex. En la porció còncava que mira cap a dins hi ha una regió central anomenada hil per la qual entra al ronyó l'arteria renal i en surt la vena renal i l'urèter. En el ronyó humà poden distingir dues àrees diferenciades: una zona externa de color mes clar que es diu escorça i una altra d'interna que rep el nom de medul.la renal. La medul·la renal conté entre 8 i 18 estructures de forma cònica que es diuen piramides renals. En el vertex de cada piramide hi ha la papil·la renal, molt propera al hil. De l'hil renal en surt l'urèter, pel qual l'orina transita fins a la bufeta urinaria, des d'on s'aboca a l'exterior a través de la uretra. L'escorça renal és la part externa del ronyó i té aproximadament 1 cm de gruix, de color vermell marronós i facilment distingible al tall de la part interna o medul·lar. Forma un arc de teixit situat immediatament sota la capsula renal. L'escorça renal conté el 75% dels glomeruls i els túbuls proximals i distals. Rep el 90% del flux sanguini renal i la seva principal funció és la filtració, la reabsorció i la secreció. Per la seva banda, la medul-la renal esta composta per entre 8 i 18 formacions còniques que reben el nom de pirâmides renals o pirâmides de Malpighi. L'àmplia base de cada piramide fa front a l'escorça renal, i el seu apex, o papil·la, apunta internament, descarregant en el calze menor, que, a manera d'embut, conflueix en la pelvis renal. Les piramides semblen ratllades perquè estan formades per segments parallels rectes de túbuls renals. Entre una piramide renal i una altra hi ha les columnes de Bertin, estructures que estan compostes pel mateix teixit que l'escorça renal, però per la seva situació es consideren part de la medul·la. A la figura 2.4 podeu veure les diverses parts que componen un ronyó; són les següents:

1. Capsula renal
2. Cortex renal
3. Columna
4. Medul.la renal, que inclou 5 i 6

Parts del ronyó

1. Piramide
2. Papil·la de la piramide.
3. Pelvis renal
4. Calze major
5. Calze menor
6. Urèter
7. Corpuscle (del nefró)
8. Sistema vascular, que inclou del 12 al 16: arteriola i venula interlobel.lars
9. Arteria i vena arcuades
10. Arteria i vena interlobulars
11. Arteria renal
12. Vena renal
13. Hil renal
14. Pol del ronyó (inferior)
15. Greix del si renal

Secció frontal del ronyó dret

Figura 2. 4. Secció frontal del ronyó dret

Anatomia del ronyó

FIGURA 2.4. Secció frontal del ronyó dret . 11 12 13 1 2 14 3 15 4 16 5 17 6 7 18 8 9 19 10

Estructura macroscòpica del ronyó

vora externa càpsula renal - pol superior escorça -vora interna medul·la columnes de Bertin si del ronyó hili renal calzes majors pelvis renal calzes renals -artèria renal menors -vena renal piràmides de Ferrein pelvis renal papil·la -urèter piramide pol inferior - urèter A. Estructura macroscopica Escorça: part exterior del ronyó; hi ha els corpuscles renals o de Mal- pighi. Es localitza entre les bases de les pirâmides (interior) i la medul·la (exterior], formant les columnes renals. Artèria renal Medulla: part interior del ronyó, on es localitzen les pirâmides de Malpighi. Vena renal Pelvis renal: cavitat en què conflueixen els calzes majors de cada ronyó. Pelvis renal Urèter