Sentit i Significat de la Història: evolució i filosofia

Què és la història?

És el recull d'esdeveniments i documents elaborats a partir d'interpretacions. La historia és el coneixement dels esdeveniments, però aquesta interpretació pot variar en funció del present. Aquests esdeveniments són seleccionats per l'historiador, i són qualificats com a històrics o no pels propis historiadors. Succeeixen de manera lineal, segons una causalitat, avançant en el temps gràcies al progrés, però també poden ser regressius si diversos factors ho provoquen. Moltes vegades s'imposa una visió eurocèntrica dels esdeveniments. En qualsevol cas, la perspectiva és un element clau en les teories històriques.

Quan parlem d'una historia universal, els protagonistes poden ser diversos: la societat, l'ésser humà o les nacions. La més universal seria l'ésser humà, pel fet que pot adaptar-se a les diferents cultures existents. Així doncs, la humanitat és la protagonista de la historia en el seu sentit més general. La història s'adreça als humans.

Evolució de la història de la filosofia

• Edat Antiga i Mitjana: descripció de les vides i opinions dels filòsofs i de les seves escoles.
• Renaixement i primera modernitat: recopilacions centrades en les escoles filosòfiques.
• Segle XVIII: es concep la historia de la filosofia com una unitat en progrés. Cada nou esdeveniment representa un avanç respecte als anteriors.
• Segle XIX: la historia de la filosofia es converteix en una disciplina pròpiament filosófica. Apareix una tensió entre la historia (diversitat i canvi) i la filosofia (veritat i immutabilitat). Malgrat això, es manté la idea de progrés i unitat.

Actualment, la història de la filosofia es considera una disciplina pròpia de la historia, en la qual conflueixen el filòsof i el pensador històric.

La història com a objecte de reflexió filosòfica

En la filosofia de la historia la història es converteix en objecte de reflexió filosófica:

• Quin tipus de realitat és la realitat històrica?
• Quina és la naturalesa dels fets històrics?
• El coneixement històric és comparable a una ciència de lleis?
• Quin és, en definitiva, el sentit de la historia?

Segons Maquiavel, hi ha una constant en la història: la naturalesa humana. Tots els éssers humans comparteixen passions i objectius similars, i això ens permet anticipar certs esdeveniments futurs. La història té una concepció circular, ja que la natura funciona d'aquesta manera: una repetició cíclica d'esdeveniments.

La relació de l'ésser humà amb la història

Al llarg dels segles, els humans s'han relacionat de manera diversa amb l'esdevenir històric, creant coordenades culturals diferenciades al voltant de la temporalitat:

1· La temporalitat històrica com a circularitat · La temporalitat històrica com a linealitat · La temporalitat històrica com a simultaneïtat

Grècia i Roma: concepció cíclica del temps

Dominava una concepció cíclica del temps:

• La temporalitat era circular i prenia com a referência les estacions i els cicles de creació i destrucció.
• L'ésser humà es trobava inscrit en aquest procés natural, que possibilita l'experiència de l'etern retorn.
• Aquesta visió obria espai a la idea de destí i memòria, com a dipòsits de la història.

Visió cristiana i la Il·lustració: linealitat del temps

Amb la cultura cristiana s'introdueix una linealitat en la concepció del temps:

• La historia té un final determinat: el regne de Déu.
• El temps es concep com a una línia contínua que condueix l'ésser humà cap a l'eternitat.
• Déu és el centre de la realitat, i l'ésser humà és la criatura privilegiada de la creació.

La Il·lustració i la modernitat dels segles XVII i XVIII

S'emancipen dels elements religiosos, però mantenen la idea de linealitat.

• L'ésser humà busca la realització personal i el domini de totes les seves capacitats mitjançant la raó.
• La història es converteix en una eina de progrés racional.
• Es rebutgen les idees no fundades en la raó, considerant-les pròpies d'una minoria d'edat intel·lectual.
• El progrés esdevé un nou concepte secular de la providência.
• L'ésser humà, com a subjecte autoconscient, ocupa el centre de la història.

La crisi del progrés al segle XX

A finals del segle XIX i al llarg del segle XX, amb els avenços del coneixement i les contradiccions de la civilització, es posa en dubte la linealitat històrica:

• Les idees modernes de progrés i llibertat perden força en favor de la particularitat.
• L'ésser humà ha de construir la historia sense referents absoluts, cercant un sentit local i finit.
• Es qüestiona el sentit predeterminat de l'existència.

El final de la història?

Al llibre The End of History and the Last Man, Francis Fukuyama segueix Hegel i Kojève:

2· Planteja l'historicisme hegelià com un procés únic, evolutiu i coherent, amb principi i final. · Interpreta el final de la historia com la victoria dels ideals de la Revolució Francesa, encarnats en la democràcia liberal. · No és el final dels fets, sinó el final de les ideologies com a motors del canvi històric. · Segons Fukuyama, Marx s'equivoca i la democràcia liberal representa l'última etapa ideologica. · Aquest final, tanmateix, serà trist, perquè amb ell desapareixerà la lluita pel reconeixement, la imaginació, l'idealisme i fins i tot la filosofia.

La gènesi del problema: de la Il·lustració a la crisi de la raó

Què vol dir ser "modern"? Què vol dir el terme "modernitat"? L'expressió modern prové de Modemus, que deriva de l'adverbi Modo: significa allò que és actual, el que és "ara". Una cosa és moderna quan es troba en l'ara, quan trenca amb el passat i es presenta com una cosa absolutament nova. L'expressió modernitat és una forma d'entendre la temporalitat que agafa distància i es contraposa al passat. L'important és la novetat constant i la ruptura crítica envers la tradició.

Amb la Il·lustració es té consciência que comença "alguna cosa nova". Existeix un optimisme envers les potencialitats de l'home. Per al pensament il·lustrat, la raó i la ciència il·luminen l'ésser humà. El seu lema és Sapere Aude: "Atreveix-te a pensar per tu mateix". Per al pensament il·lustrat, les "tenebres" del passat han acabat gràcies a l'autonomia de la racionalitat. Es produeix un tall amb el món medieval, on Déu era l'intel·lecte suprem al qual l'home sotmetia la seva raó i voluntat. La llibertat de pensament comporta una revalorització de la llibertat i l'autonomia moral. Les branques del saber il·lustrat són:

• La Medicina, perquè fa millorar el nostre nivell de vida amb millors condicions.
• La Mecànica, perquè busquen millorar la vida de l'ésser humà.
• La Moral, perquè totes aquestes branques han de derivar a fer millor persona l'ésser humà, i ho fa mitjançant la moral. Trobar la veritat equival a trobar una millor vida.

Elements de ruptura i plantejaments renovadors de la Il·lustració

1. Confiança amb les potencialitats de la Raó: La raó és entesa com a instrument més adequat per tractar tots els problemes de l'home: des dels estrictament filosofics i científics fins als religiosos, polítics i socials.
2. Desenvolupament de la idea de Progrés: Existeix una polèmica viva amb el passat i la convicció optimista de poder donar inici, gràcies a la racionalitat científica, a una era millor que les anteriors.
3. Deisme a l'hora d'afrontar els problemes religiosos: Es dona un rebuig de les polèmiques internes entre les diferents confessions. Alhora, el problema de Déu es planteja com la recerca d'un nucli de la veritat espiritual compartit per tots els homes i superior a qualsevol tema de superstició.
4. Revalorització de la nostra autonomia: Existeix la recerca d'una filosofia capaç d'explicar els fenòmens cognitius i morals sense remetre's a construccions metafísiques dogmatiques i heteronòmiques.
5. Interès per la difusió de la cultura en general: Hi ha un interès particular per donar a conèixer el desenvolupament de la ciència. Existeix la ferma convicció que això esdevindrà el millor mitjà per combatre la intolerància, els prejudicis i l'absolutisme.

3A partir del segle XVIII, comença a haver-hi igualtat entre homes i dones en la filosofia, al considerar que tant homes com dones poden assolir la raó perquè aquesta no entén de sexes.

Qüestionament dels principis de la Il·lustració (finals S. XIX - inicis S. XX)

Es qüestiona l'autonomia de la raó i la consideració d'un subjecte unitari. Es qüestiona el progrés social a partir de la crítica a les estructures de poder. Les noves idees de crítica i ruptura queden prefigurades en l'obra dels anomenats "filòsofs de la sospita": Nietzsche, Marx i Freud. Es produeixen els descentraments que erosionen la subjectivitat moderna: descentraments del Jo, cosmològic i biològic.

La Postmodernitat

El terme postmodernitat és un concepte que continua generant polèmica. No es pot entendre el prefix "post" com quelcom que succeeix a la modernitat, sinó més aviat com un mode de vida buidat del contingut de la universalitat i la totalitat de la raó. Respecte a l'aplicació del concepte, cal establir una distinció entre:

• Postmodernisme: conjunt de pautes culturals relacionades amb les arts, els modes de vida i les diferents lògiques culturals del capitalisme avançat.
• Postmodernitat en sentit filosofic: es tracta de la radicalització de la crítica de les dues idees centrals hereves de la Il·lustració: racionalitat i progrés.

Crítiques a la raó perquè gràcies a ella es va dur a terme l'extermini progressiu dels jueus. Aleshores: raó fins on?

Postmodernitat vs Modernitat

Hi ha diferències a nivell de la racionalitat, la concepció de la historia i els valors fonamentals. La ruptura amb els metarelats implica la ruptura amb les filosofies de la historia. Es dóna una crítica de la idea de progrés històric dins del marc de la universalitat. El curs dels esdeveniments no es dirigeix cap a una meta amb finalitat històrica. Tot i això, es coneix com a posthistòria: canvi en el mode de les narracions personals, canvi en el paradigma de la informació.

Front els grans metarelats, es proposen històries particulars: petits relats emancipats sobre l'afirmació de la diferencia. Es concep la lluita per l'emancipació a nivell local i de reivindicació particular. En lloc de les cosmovisions de la modernitat, hi ha múltiples i fragmentàries visions particulars, amb una pèrdua de centre a favor de la periferia.

"L'afebliment" de la raó comporta la ruptura amb la fonamentació dels valors i la universalitat de les normes morals. Es proposa una ètica creativa i oberta que manifesti una pluralitat d'opcions. 4